László Krasznahorkai: «L’home necessita dedicar tot el seu temps a demostrar que existeix»

L'escriptor hongarès, autor de 'Tango satánico', va conversar al festival Encuentros de Pamplona amb el traductor de la seva obra al castellà, Adan Kovacsics
Lászlo Krasznahorkai al festival Encuentros de Pamplona Foto Manel Haro.
L'autor, al festival Encuentros de Pamplona / Fotos: Manel Haro.

Manel Haro / @manelhc


Diu l’escriptor László Krasznahorkai -una de les primeres espases de la literatura hongaresa- que en els seus llibres aboca els seus desenganys, els seus fracassos i la seva melancolia. Ho explica en una conversa amb el traductor de la seva obra al castellà, Adan Kovacsics, al festival Encuentros de Pamplona. La literatura de Krasznahorkai està sempre protagonitzada per personatges que viuen als marges de la societat, com els de Tango satánico (Acantilado), la seva novel·la més coneguda.

En ella, l’autor ens porta a un petit poble rural d’Hongria que en el passat donava feina als seus habitants gràcies a una cooperativa agrícola. Quan cau el règim comunista, però, ja només queda un paisatge gris, amb camins plens de fang i pluges intenses, sense cap més esperança per als pocs veïns que encara hi romanen que l’arribada de dos homes als quals donaven per morts i que pensen que podrien donar-los una sortida.

Kovacsics considera que aquests personatges que es mouen als límits són presents a tota la seva obra. «Quan vaig acabar Tango satánico, em vaig adonar que no era el que jo volia escriure realment, així que vaig escriure Melancolía de la resistencia, però em va passar el mateix en acabar-la, de manera que sempre estic reescrivint el mateix llibre i això fa que els personatges tinguin punts en comú», respon Krasznahorkai.

 

Laszlo Krasznahorkai Foto de Manel Haro

 

A Melancolía de la resistencia (Acantilado) veiem una ciutat freda i devastada per la brutícia i l’abandonament, amb carrers inundats per muntanyes d’escombraries, autobusos reduïts a ferralla i fanals que ja no il·luminen. Allà, diversos personatges que ho han perdut tot lluiten per la seva supervivència, com un músic respectat que un dia es va adonar que tot al seu voltant era banal, així que va decidir deixar-ho tot, demanar a la seva esposa que marxés i tancar-se a casa per dedicar-se a descansar i a resistir.

«Els meus personatges són marginats, pobres, víctimes i desenganyats», diu l’autor hongarès, qui assegura que «apropant-me als límits, regna sempre en mi una gran melancolia, però sempre vull passar-los.» Sobre Krasznahorkai va escriure Sosan Sontag que era «el mestre de l’apocalipsi», i s’entén quan el sentim a ell parlar de la força destructora que és present pràcticament a tota la seva obra i que apareix encarnada en els seus diversos personatges.

Precisament aquesta marginalitat i aquesta força destructora són el que fan tan seductora la seva literatura i el que provoca que molts lectors que han viscut sota una dictadura se sentin interpel·lats: «quan Tango satánico va arribar a Romania, molts lectors d’allà van pensar que el meu nom era un pseudònim i que jo en realitat estava descrivint la vida de molts romanesos», explica Krasznahorkai.

L’escriptor recorda que sota el règim comunista de János Kádár, «la societat no pensava que fóssim víctimes d’un sistema polític, sinó que estàvem segurs que allò que vèiem era el que passava a tot el món, era el normal, per tant jo no escrivia sobre l’Hongria comunista, sinó sobre aquella visió del món que feia que a Romania i a altres països els lectors se sentissin identificats.»

 

Adan Kovacsics i László Krasznahorkai.

Adan Kovacsics i László Krasznahorkai.

 

Ara bé, Krasznahorkai també recorda que ell no volia ser escriptor: «jo no volia tenir cap aspiració en aquella societat comunista, odiava la idea d’haver d’arribar a ser algú allà, ni tan sols volia escriure, tota la societat estava contagiada per aquell sistema, excepte les classes més baixes, que eren els que més lluny estaven d’aquell món hipòcrita.»

Però a la literatura de Krasznahorkai també hi ha marge per a la bellesa i la divinitat. El seu llibre Y Seiobo descendió a la Tierra (Acantilado) és un recull de relats que conviden a fer una mirada més profunda, personal i misteriosa al món de l’art. «El destí de l’art en la nostra època és fatal, perquè la sensibilitat cap a l’art ja no té oxigen i es va destruint, abans l’art ens atorgava una energia per arribar al món transcendental, però ja no, perquè l’home està ple d’inseguretats, en té tantes que ja no té temps per anar al museu, necessita dedicar tot el seu temps a demostrar que existeix», explica l’autor amb paraules amarades de melancolia.

En acabar el seu diàleg, m’apropo a ell i li demano si em pot dedicar els seus llibres. Fa un gest afirmatiu, baixa pacientment de l’escenari cap a mi, em mira i deixa anar un mig somriure. Li dic que els he llegit tots. Torna a mirar-me, guarda uns segons de silenci i mentre busca el bolígraf per dedicar-los em diu: «pobre noi…»

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES