Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Julio Camba va néixer a la localitat costera de Vilanova de Arousa l’any 1884, a les Rías Baixas. Amb només tretze anys es va escapar de casa en un vaixell rumb a Buenos Aires. Les seves relacions amb els cercles anarquistes –per als quals ja hi escrivia proclames i pamflets– van aconseguir que fos expulsat de l’Argentina l’any 1902. Quan va tornar a Espanya va començar a treballar per al Diario de Pontevedra i va continuar tota la seva vida escrivint per a España Nueva, El Imparcial, El Sol o l’ABC. Durant aquests anys, va ser corresponsal de premsa a Istanbul, Londres, París i Nova York i va poder explicar des de ben a prop esdeveniments com la Primera Guerra Mundial i el crac del 29. Va morir l’any 1962 a l’habitació 383 de l’hotel Palace de Madrid, on ja feia 13 anys que hi vivia.
Camba va publicar una vintena d’obres, d’entre les quals, l’editorial Alhenamedia va decidir recuperar-ne tres: La rana viajera (1920), Aventuras de una peseta (1923) i La ciudad automática (1934). En aquests tres llibres, Camba narra les seves experiències de viatge i les impressions que li produeixen les gents dels llocs que visita. En la primera d’aquestes obres, Camba aprofita que la moneda espanyola té un valor fort en el mercat europeu per sortir a descobrir els països veïns. Les Aventuras de una peseta es divideixen quatre grans capítols, cadascun d’ells dedicat a un estat: Teutònia, Britània, Itàlia i Lusitània. Camba acompanya les impressions d’aquests països amb reflexions entorn el funcionament de l’economia i les fluctuacions monetàries, que permeten establir vincles entre divises, cultures i societats.
El país germànic s’aprima mentre els viatgers s’engreixen. La perra chica s’ha tornat boja i arrasa a Alemanya, una terra que descriu com a complaent: els alemanys no qüestionen les normes, només les segueixen en actes de bondat excessiva. Anglaterra sembla ser més anglesa que mai, tot i que els seus habitants semblin desitjar no ser excessivament intel·ligents, ja que aquesta és una qualitat que no els pertoca. Els anglesos prefereixen deixar-se endur per la cortesia, sempre fidels a la tradició. Florència, en canvi, és tot el contrari a Londres, una ciutat lligada al territori i un ambient que en justifica el caràcter dels habitants. Passant per Roma i Nàpols, arriba fins a Portugal, i qui no somia amb ser portuguès si tot el món és una miqueta de Portugal.
La ciudad automática traspassa l’Atlàntic i ens transporta a la ciutat de Nova York en el mateix moment en què s’està acabant de construir l’Empire State. Defineix Nova York com una ciutat automàtica, on l’home suprimeix tota relació amb l’home per poder-se entendre directament amb les coses. Veu els Estats Units com el país de l’estandardització, que fins i tot ha arribat a produir els crims en sèrie, conjuntament amb els vestits, les sopes o els nassos. Descriu al detall aquesta cultura fordista que caracteritza els americans, sempre en comparació amb les cultures europea i espanyola.
Després d’haver voltat pel món, Camba decideix tornar a la seva bassa i ens descriu alguns racons de l’estat espanyol. A La rana viajera, l’autor perd el punt de comparació que li permetia analitzar països llunyans i es veu obligat a fer una descripció més profunda. La ideologia de l’autor es fa més evident en aquesta obra, on apareixen força comentaris sobre l’actualitat política en un país poc estable que funciona entre govern i govern de Maura. Camba ens passeja per Madrid, Galícia i el País Basc entre comentaris a la mentalitat d’uns i el caràcter d’altres.
Podríem justificar Camba dient que alguns dels comentaris són els d’un home fruït del seu temps, però de totes formes, se’ns obre una finestra a aquesta perspectiva diacrònica plantejada des d’una actualitat que ara ja ens és llunyana, però que manté força temes que encara ressonen: l’estatus de llengües com el gallec o el basc, la qüestió de les nacions perifèriques de la península o, fins i tot, els crits de llibertat que es van proferir als carrers madrilenys contra l’obligatorietat de vacunar tothom contra la verola.
Camba fa una descripció precisa i molt valuosa dels territoris que visita i erigeix la crònica periodística a la categoria d’obra literària d’alt nivell. Amb un estil àgil, descriu societat, cultura i tradicions. És capaç de fixar-se en el detall més concret per poder teoritzar sobre la qüestió més abstracta. Guarneix descripcions i reflexions d’una ironia ben fina que acompanya la narració i la fa amena i divertida. Entre història i història, és impossible no esbossar, com a mínim, un somriure. Segurament, el més trist de llegir aquestes obres sigui adonar-nos que, tot i el pas del temps, la societat no ha avançat gaire. La gran majoria d’aquestes cròniques de principis del segle XX sorprenen per la seva rabiosa actualitat.
