Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La llàstima de molts textos teatrals és que si no són grans clàssics, tenen una vida molt curta. Fins i tot aquells que tenen qualitat i que mereixerien que, de tant en tant, algú els hi parés atenció de nou. No fa gaire vaig tenir l’oportunitat de llegir la primera peça teatral del jove dramaturg mallorquí Sebastià Portell i Clar, La mort de na Margalida (publicat a Lleonard Muntaner), una versió lliure a partir de la cançó popular de la seva terra que duu el mateix títol. Uns anys després, el 2013, Portell va guanyar el Premi de Teatre Breu Inicia’t Badalona, amb Un torrent que era la mar (el text del qual es pot trobar a la petita editorial Pont del Petroli).
A Un torrent que era la mar, l’autor ens presenta quatre dones lorquianes: Magdalena, una jove de 23 anys lluitadora que va anar a viure a Vilamar per amor però allà va acabar sentint-se empresonada en una vida que la fa trist; Catalina, vídua de 61 anys, que acaba de perdre un fill a la guerra i per no patir ha decidit deixar de recordar; Esperança, noia de 21 anys poc afortunada amb el seu home, més aviat conformista, però que desitja tenir una criatura que no arriba; Immaculada, dona de 47 anys en aparença la més freda, però que pateix con les altres perquè el seu marit va desaparèixer a la guerra, tot i que sospita que en realitat va fugir d’ella.
L’estructura de l’obra és bastant senzilla. S’obre amb una conversa de les quatre dones sobre la roba negra de dol que ha de portar Catalina, mentre s’introdueixen altres temes com els efectes de la guerra en les seves vides i la situació de cadascuna d’elles amb els seus homes. En el fons, Catalina, amb el marit i el fill morts, està sent amortallada en vida: “Mai en sortiràs. Els fantasmes t’encalçaran en la penombra, les nits et seran llargues. Només amb el temps trobaràs el repòs. Com va fer el teu home, com ha fet el teu fill”.
A diferència de la Catalina, que ja no ha d’esperar res més que la seva pròpia mort, les altres són dones que encara esperen: el marit, un fill, una vida millor que no arriba. Però aquesta espera fa mal, és un neguit que ve acompanyat d’una única certesa: “l’única cosa que tenim segura des del moment de néixer és el nostre enterrament”, com un torrent que sap que el seu destí és acabar en la mar.
Superada la primera escena, les següents quatre estan dedicades a cadascuna de les dones, on expliquen, per separat, quina és l’essència de la seva vida, quins els seus desitjos i quines les seves carències. Totes elles, però, poden ser lliures de decidir sobre la seva pròpia vida, elles decideixen ser heroïnes o víctimes, lluitadores o conformistes, acceptar el destí o aixecar el cap, perquè a fi de comptes estan soles. L’espera sol ser forçada i només depèn d’un mateix assumir-la o transgredir-la. Un torrent que era la mar vol ser així un homenatge a les dones com a protagonistes de la història col·lectiva, dones que han patit, que han lluitat i que han merescut la llibertat. Com diu Lucia Pietrelli a la introducció del text, aquestes “poden ser quatre dones vives i quatre estàtues antigues sense entrar en contradicció amb elles mateixes. Són d’ara, eren d’abans i seran de demà”.
L’obra va ser estrenada a l’Auditori Municipal l’Esponja de Ses Salines i ha estat representada en diversos espais a Mallorca. Igual com va fer amb La mort de na Margalida, Sebastià Portell fa gala d’una gran sensibilitat a l’hora de retratar drames humans situats al passat, però amb una gran capacitat per trencar amb les barreres del temps i demostrar que canvien les societats, però hi ha quelcom universal en l’ésser humà que es manté inalterable i que res millor com els temes populars per a ensenyar-ho. Diu Pietrelli que Un torrent que era la mar és “una obra plena de força vital escrita per un autor que mai no morirà de silenci ni d’esperar”. Li desitjo tota la sort.
