Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’amor de L’Auditori cap al director indi Zubin Mehta (Bombai, 1936) es va convertir ahir en tota una declaració d’intencions des del moment en què el mestre va aparèixer a l’escenari amb aquella presència modesta però rotunda, amb pas lent però decidit. Acompanyat per un bastó, el director es va sentir abraçat per un públic totalment entregat que volia agrair, no només la seva presència, sinó tota la seva dedicació al capdavant de la Filharmònica d’Israel, formació que dirigeix des de 1969 i que ara deixa per passar el relleu al joveníssim Lahav Shani (Tel Aviv, 1989). L’excusa de la visita és aquest canvi d’etapa, cosa que no ha de fer pensar en una imminent retirada dels escenari de Mehta, qui té una agenda atapeïda per als propers anys, i, de fet, tornarà a Barcelona la propera primavera per dirigir Dvorak al Palau de la Música amb la Filharmònica de Viena.
Gairebé deu minuts de sonors aplaudiments van rubricar una nit de comunió dedicada a la Tercera de Mahler, compositor que al públic barceloní ens excita veure’l vestit de gala amb directors que demostren entendre a la perfecció les seves partitures. Aquesta temporada, poca broma, només a L’Auditori, interpretaran Mahler Mehta, Currentzis i Rattle. I Mehta, arrencant el cicle BCN Clàssics, va demostrar la seva personalitat amb aquesta Tercera amb una direcció elegant, amb poderosos canvis de ritme que remarcaven l’expressivitat d’aquesta ambiciosa celebració de la natura. Mahler va fer d’aquesta simfonia un pont entre la natura, l’home i déu, situant-los en el mateix pla i fent d’aquesta experiència una mena de transició existencial plena de viaranys lluminosos i foscos. És per això que la Tercera exigeix sensibilitat i contundència, detallisme i exuberància i Mehta ho va saber llegir i lligar amb solvència estètica i amb la sobrietat que caracteritza la Filharmònica d’Israel, tot i alguna patinada de les trompetes que el públic va saber perdonar.
La interpretació instrumental va estar acompanyada del Cor de Noies i l’Infantil de l’Orfeó Català, que va fer una bona tasca, i de la mezzosoprano alemanya Gerhild Romberger, amb una veu més aviat fosca ideal per cantar els textos d’Així parlà Zaratustra de Nietzsche del quart moviment, una evocació de la obscuritat de la nit i de la profunditat de l’ànima humana, així com el poema Van cantar tres àngels del cinquè moviment. En el sisè moviment, de gairebé mitja hora, Mehta, que havia estat dirigint assegut tota l’estona, es va aixecar per entregar-se en cos i ànima a l’apoteosi final d’una simfonia que vol fer-se immortalitat. Magnífica arrencada de temporada de L’Auditori i sentit comiat del director indi al capdavant de la Filharmònica d’Israel.
