Salvador Rich. Barcelona / @vadorich
Mai no ens hauríem imaginat passar tants mesos confinats a casa, veient la vida i la mort passar des de les nostres finestres. Segurament mai com ara no havíem tingut la sensació de veure com tot passa de llarg i nosaltres ens quedem en aquesta bombolla de quatre parets, arraulits i tremolosos com els hebreus la nit de l’àngel exterminador. Però ha passat. Està passant. Ara tenim la sensació que el 2020 ens van robar quelcom més que la primavera, i això amb sort, perquè n’hi ha que han perdut molt més: feina, salut, vides estimades i fins i tot la pròpia, però aquest ja no hi són per lamentar-se. Els que quedem ho fem també per ells. Vivim per ells. Som resilients com el colibrí de Veronesi.
El colibrí, l’ocell diminut però preciós que mou les ales a tanta velocitat que no sembla que es mogui de lloc, és Marco Carrera, el protagonista de la novel·la. És un home que estima, perd, plora, guanya i, en definitiva, viu perquè d’això va la vida i d’això va el llibre. De la meravella que és viure, i de la merda que és viure també. Ell ho fa amb moviments gairebé imperceptibles. Assistim als grans moments de la seva vida sense que prengui grans decisions, sense que –com el colibrí- es mogui gaire de lloc. Però la vida es mou per ell, com per tots nosaltres que estem submergits en un caos calmo constant.
El colibrí (Edicions del Periscopi en català amb traducció de Pau Vidal i Anagrama en castellà amb traducció de Juan Manuel Salmerón) no és una novel·la ni una vida de grans moments: la fan les petites coses, les que ens són més properes i farceixen el nostre dia a dia com les prunes d’un pollastre al forn. I aquestes coses són les que, quan tanquem el llibre per darrer cop, ens fan pensar quina vida més meravellosa ha tingut Marco Carrera malgrat tot el que ha patit. Perquè Marco Carrera sap posar el dolor al lloc que li pertoca dins la seva vida.
Ell és un home dels setanta, un individu de la generació que ara en faria cinquanta i que, per tant, ha vist el mateix que jo, i que molts de nosaltres. Som una generació fracassada, la que hem vist el món començar a anar enrere, esvair i malbaratar els somnis dels nostres pares i avis. La generació de qui sabem que deixem un món pitjor als qui venen darrere nostre: pitjor en drets i pitjor en esperances. Tot això hi és, a la novel·la, però per damunt de tot, hi ha optimisme, i aquest és el seu valor principal. Hi ha un passar per damunt de tot això, un crit a la resiliència, perquè la vida, el fet de viure, el goig de viure i d’assistir a una nova sortida del sol cada matí s’ho val. Hi ha novel·les que narren, que intriguen, que fan patir o descobrir. I d’altres, com El colibrí, que inoculen esperança, com una vacuna que ens fa obrir els ulls al goig de viure.
