Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Griffin Creek és un poble fictici habitat per immigrants americans. Hi viuen dos adolescents, Olivia i Nora, que desapareixen la nit del 31 d’agost del 1936, quan veuen diversos forasters rondar per allà. Són dues joves envejades per la seva bellesa que han desaparegut a la platja, que sembla haver-se-les empassat. De seguida les sospites recauen sobre alguns personatges i es creen hipòtesis sobre què els ha pogut passar en aquest poble on tots es coneixen.
Aquesta novel·la d’Anne Hébert (1916-2000), Los alcatraces (Impedimenta, amb traducció al castellà de Luisa Lucuix Venegas), guanyadora del premi Femina, està dividida en sis parts que comprenen des de l’estiu del 1936 fins a la tardor del 1982 i on es recullen cartes i testimonis de personatges variats sobre aquest succés. La història es desenvolupa en un escenari de vent, pluja i mar, un entorn misteriós on conviu una comunitat de desplaçats que es reuneixen al voltant de la fe religiosa.
Viuen un esdeveniment que «calia oblidar per viure», com reconeix un dels personatges. Per la novel·la es creuen reflexions sobre la bellesa, la religió, la infància perduda, el pecat, les baixes passions, allò prohibit i allò sinistre. Un dels més importants és el de la joventut i el seu esvaïment, així com l’entrada a la vellesa. L’autora aprofundeix en tots aquests temes al voltant dels quals crea una aura de misteri que resulta previsible.
Anne Hébert.
Entre els personatges destaquen les adolescents, sobretot Nora, que parla en primera persona sobre si mateixa. Té quinze anys i comença a pensar en nois, en la il·lusió de sentir-s’hi desitjada. Creu que un príncep blau anirà a endur-se-la lluny, a un altre lloc, perquè el que realment anhela és «només el plaer de sentir que existeixo.» Així mateix, el personatge del reverend Nicolas Jones té molt de pes en la història. La seva narració en primera persona es mou entre el passat, el present i la intuïció del futur, fins i tot entre el món paral·lel de la imaginació i del desig. A casa seva es renta tot amb sabó diàriament, «com si consistís a esborrar una taca que reapareix sense parar» i es lamenta de com ha canviat el poble.
També hi ha Stevens, cosí de les adolescents, que diu: «La vida és un desafiament i una victòria.» Ell desitja ser una altra persona de qui és en realitat, es mou sigil·losament i sembla deixar un rastre de misteri conscientment. Assegura que si algú s’assembla a Crist en aquest poble és ell, no només per la barba de diversos dies, sinó perquè està de passada. Amb aquesta presència messiànica de què fa gala, és testimoni de la desaparició de les bessones. Un altre personatge és el de Perceval, la narració del qual és telegràfica, plena de punts, de frases breus i mal construïdes a causa de la discapacitat que sembla tenir. A més, s’assembla a la Casandra mitològica, ja que veu coses i intenta expressar-les però no és capaç i l’única cosa que aconsegueix és plorar i cridar; ningú no entén què vol dir.
A Griffin Creek, el vent sempre bufa massa fort, ha tornat a la gent boja i ha sembrat el pecat als seus caps, per això el reverend creu que els ha de reconduir. A més, pel poble volen els mascarells, que són aus que es capbussen al mar en picat des del cim dels penya-segats. Com si busquessin la mort, com si anessin a trobar-la, una capbussada com podrien haver fet les adolescents. Les aus omplen el cel de clams al voltant del cap de Perceval i marxaran cap a Florida, com farà Stevens. Aquestes aus són tot el poble i també són els secrets que guarden, per sempre, al si de la seva fe i del seu silenci.
