Patricia Tena. Barcelona
Delphine de Vigan, autora de Res no s’oposa a la nit (Anagrama/Edicions 62) va publicar a França el 2001 la seva primera novel·la, Els dies sense fam, una obra inspirada en la seva pròpia experiència amb l’anorèxia. Per tal d’ocultar la seva identitat i la de la seva família, la va signar amb el pseudònim de Lou Delvig. Ara, uns quants anys després i amb molta més confiança en si mateixa, recupera la seva opera prima i el seu nom.
Els dies sense fam (Edicions 62 en català amb traducció de Pau Joan Hernández i Anagrama en castellà amb traducció de Javier Albiñana) relata el particularinfern de Laure, una jove de dinou anys i 36 quilos que ingressa a l’hospital a prop de la mort. El seu cos, pràcticament irreconeixible i inexistent, li ha donat un ultimàtum; ja no té forces per seguir lluitant. La protagonista explica el seu dia a dia a l’hospital en el qual roman ingressada tres mesos, els símptomes de desnutrició i algunes seqüeles en el seu cos que l’acompanyaran tota la vida. També critica alguns programes de recuperació que les institucions mèdiques duen a terme pensant en el fet d’arribar a un pes determinat més que no pas la teràpia psicològica. Com a contrapunt, Laure també viu moments d’aparent felicitat o tranquil·litat, motivats principalment per l’amistat que s’inicia amb les altres internes i un metge amb el qual congenia.
Les novel·les de Delphine de Vigan resulten una mica pertorbadores, doloroses i, fins i tot, molestes. El caràcter autobiogràfic i el to extremadament intimista poden provocar que el lector se senti una mena de voyeur de la desgràcia humana en majúscules. Potser l’escriptura sigui per l’autora una espècie d’exorcisme amb el qual desprendre’s dels moments difícils de la seva vida però que, al mateix temps, li van acabar atorgant la seva identitat. Si en Res no s’oposa a la nit De Vigan iniciava una investigació per esbrinar què va originar la bogeria de la seva mare, a Els dies sense fam retrata cruament a una família disfuncional que, molt probablement, hagi contribuït al seu trastorn alimentari: un pare alcohòlic i violent i una mare internada en un psiquiàtric. A més, posa de manifest el sentiment de culpa que té al sentir que, en certa manera, ha abandonat la seva germana petita.
Els dies sense fam és una lectura dura i crua que parla de la malaltia, de com els problemes familiars poden afavorir el desenvolupament de segons quines patologies, de l’odi cap al propi cos que porta, paradoxalment, a tenir el mateix temor a morir que a recuperar-se i haver de seguir vivint. Aquesta confessió, ja sigui de Laure, Delphine o de tantes altres víctimes, és dolorosa però també alliçonadora. Com ella mateixa repeteix per convèncer-se: “no hi ha necessitat de morir per renéixer”.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
