Albert Mena. Barcelona
Desitjos i necessitats, exposició que es pot veure al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), presenta obres que han estat incorporades a la col·lecció del museu durant els últims tres anys. Constituïda com a homenatge a l’artista britànic Richard Hamilton (1922-2011), un dels pares del pop art, pren el seu nom de l’obra de Lawrence Weiner Alguns objectes de desig que, des de 2009, es pot trobar en una de les parets de l’atri del museu. Degut a la multiplicitat d’orígens i a l’exuberant presentació de les obres, condensar la riquesa temàtica i formal d’aquest conjunt exposat és limitar forçosament el seu àmbit conceptual. Així, en comptes de resumir Desitjos i necessitats, recomanem directament la visita al museu. Mitjançant una comprensió transversal a l’exposició, però, podrem entendre el rol que el MACBA ha jugat en el panorama cultural de Catalunya aquests últims anys.
Segons Bartomeu Marí, director del Museu fins a final de temporada, Desitjos i necessitats és resultat de la voluntat de constituir una col·lecció que sigui patrimoni nacional. Amb la col·laboració de la Fundació MACBA, de caire privat i que no va voler facilitar el volum d’inversió amb el qual l’adquisició de noves obres ha sigut possible, la col·lecció ha pogut créixer amb obres d’artistes internacionals de primera fila com John Baldessari o Marcel Broodthaers, però destaca especialment la reconstrucció de la instal·lació de Hamilton Growth and Form, que prèviament hem pogut veure en espais com la Tate Modern de Londres o el Museu Reina Sofía de Madrid, arrel de l’exposició retrospectiva que ambdues institucions van dedicar al que va ser un dels pares del pop art anglès.
La rellevància històrica d’aquesta reconstrucció, que ens presenta un espai abstracte on es barregen biologia, anatomia, ciència i art, ve no només pel valor de la peça original en el seu context social (conflicte entre formalisme i natura, o què pot aprendre l’artista de les formes que ofereix la natura), sinó també perquè ens permet reproduir el procés amb què Hamilton va començar a projectar les seves exhibicions, i que prendria formes tant originals i captivadores com The Funhouse, de 1956. Així doncs, amb Growth and Form no només adquireix el MACBA una peça fonamental des del punt de vista històric i estètic, sinó que també dóna un altre pas endavant a l’hora de fer de la institució un centre d’estudi del fet artístic, una biblioteca on recopilar i analitzar l’obra dels creadors a partir de la seva praxi, allunyant-se així de la visió cronològica per la qual opten bona part dels grans museus d’art contemporani mundials.
Aquesta voluntat d’establir un laboratori de la creació, explicitada en exposicions prèvies del museu com la que recentment es dedicava a Art&Language, la trobem també en l’adquisició de conjunts d’obres d’artistes espanyols, com els del saragossà Néstor Sanmiguel Diest o la basca Esther Ferrer, ja que el MACBA busca no només projectar-se en l’obra d’artistes forans, sinó també locals, de llarga trajectòria però també de novells.
Marí també afirmava que el Museu havia buscat posicionar-se posant el focus d’atenció a l’art del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. És així com podem trobar obres de gran plasticitat, com 77 del marroquí Rahmoun Younès, i que fa referència als 77 noms que Alà té per a l’Islam, o Yotam de la israeliana Sigalit Landau, que converteix les canonades dels edificis de les nostres ciutats en les venes per on flueix el líquid que les manté vives, esdevenint així el reg sanguini de les societats on existim.
Obres petites o de conceptes que no necessiten expressions aparatoses són majoria en l’exposició, com ara les elaboracions de Joan Brossa i Peter Friedl, o les diapositives d’Allan Sekula, com també ho és el compromís social. Especialment hilarant resulta l’obra de Walid Raad, libanès, que ironitza sobre el paper de l’art modern als països del món àrab, on no hi trobem una història que l’expliqui i el faci comprensible, i que esdevindrà real un cop es prengui consciència de la feina divulgativa de museus i institucions culturals. Altres artistes parlant també sobre la història, però mitjançant el símbol de monument, com Adrian Melis i les seves reflexions sobre què constitueix un monument, o Ortiz & Queroga, que es qüestionen la validesa històrica d’un monument quan aquest té un origen colonial i esclavista, malgrat que a dia d’avui es presenti com a símbol de valors cívics.
Finalment, no podem deixar de mencionar la peça de John Baldessari Nan i rinoceront, una de les joies d’aquesta exposició, instal·lació que situa l’espectador entre un home de baixa estatura i un rinoceront ampliat, i que segons Marí tindria reminiscències de Goya, presentant-nos l’absurd i la incongruència a partir d’un confrontament còmic i ridiculitzant.
Així doncs, Desitjos i necessitats es vertebra com a diàleg entre allò que volem i allò que ens resulta indispensable: la història, ja sigui artística, científica o social, necessària i que volem com a referent, però que esdevé element de conflicte; la feina, necessària per a mantenir-nos, i que sovint no és allò que desitgem; el museu, com a punt de creació d’història, però que pot prendre també altres formes. L’ara i el futur, el que tenim a la força i el que volem adquirir. El Macba presenta, amb l’última exposició de la temporada, un resum elaborat de les diverses dinàmiques institucionals que ha anat prenent aquests darrers anys, vinculant-se a la tradició internacional de grans noms, però prenent cura del que passa al seu voltant més immediat i també dels focus de creació més vulnerables, i tot proposant un recorregut divers i polifacètic. Aquesta és, sens dubte, una exposició a recomanar, així com també proposem visitar l’obra de Wael Shawky Cabaret Crusades: The Path to Cairo, que s’ha pogut veure en llocs d’excepció, com la Serpentine Gallery de Londres, i que presenta una interpretació amb titelles de les creuades medievals des del punt de vista dels musulmans.
_________
Desitjos i necessitats / MACBA (Plaça dels Àngels, 1) / www.macba.cat
