Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Dins de la filmografia del director turc Ferzan Özpetek, L’últim harem és per a mi una raresa. No una raresa en si mateixa, però sí si la comparem amb la resta de les seves pel·lícules. Després que el 1997 debutés amb Hamam: El bany turc, dos anys després es va posar amb el rodatge de L’últim harem. Si en aquella primera pel·lícula, Özpetek ens portava a uns vells banys turcs en què un italià trobava sentit a la seva vida, en aquesta segona el director ens parla més aviat del contrari, quan una dona no troba aquest sentit existencial un cop cau l’Imperi Otomà i es tanca l’harem en el qual ella era la favorita del sultà.
En ambdues pel·lícules hi ha, però, un cert aire de nostàlgia que fa que no estiguin tan allunyades entre elles. A Hamam: El bany turc és la seducció d’un passat en què Istanbul tenia més caràcter, era més autèntica, els carrers vibraven, Occident quedava més lluny, els banys turcs tenien més presència a la ciutat i formaven part de la quotidianitat d’Istanbul. Francesco, el protagonista, es deixa seduir per aquesta ciutat que no coneix però que, d’alguna manera, emana de les parets de l’abandonat bany turc que ha rebut en herència. A L’últim harem tenim la nostàlgia per la vida dins de palau. Tot i que la protagonista, com la resta de les seves companyes, viu per obeir els desitjos del sultà i en molts casos han arribat a l’harem després d’haver estat venudes pels seus pares, dins dels murs del palau la vida és relaxant i plena de luxe i sensualitat. Hi ha en aquesta vida despreocupada grans plaers com els banys turcs, els massatges o les històries llegendàries que comparteixen les dones.
A L’últim harem, la història és narrada en dos marcs temporals: el present, en què la protagonista és ja una dona gran derrotada que relata la seva història a una viatgera anònima en una estació de tren; i el passat, la recreació, mitjançant flashbacks, d’aquella vida esplendorosa. Alhora, s’entrecreuen dos relats: el que fa la protagonista (en dos temps) i el que explica una de les dones de l’harem, una mena de Scheherezade que entreté les seves companyes amb una història que coincideix amb la que està explicant l’altra dona a l’estació de tren. Dit d’una altra manera, en realitat tenim un relat explicat en dos temps i per dues narradores diferents. Aquesta estructura narrativa és un dels principals handicaps de la pel·lícula, bàsicament perquè més que enriquir la història, la fa més confusa. Özpetek, que a més de director és un dels guionistes, podria haver-se conformat amb el relat de la protagonista i mostrar d’una altra manera l’exotisme de la vida dins de l’harem i tota una tradició que moria amb la caiguda del sultanat.
Precisament, aquesta vida a l’harem donava joc a Özpetek per a molt més. La protagonista, que recordem és la favorita del sultà, manté un romanç amb un eunuc, però aquest romanç no se’ns mostra apassionat, sinó més aviat fortuït i puntual. D’altra banda, la relació de la dona amb el sultà és mínima, tot just coincideixen un parell de vegades en la mateixa escena i només uns segons. No hi ha grans intrigues ni d’enamoraments ni de traïcions, encara que sí hi ha alguna venjança tractada de manera massa lleugera. I això que Özpetek ens parla d’un moment històric tan rellevant per a Turquia com el final del longeu Imperi Otomà. Vaja, que tot és bastant innocent i això fa que el relat de la protagonista, quan ja és una anciana, no tingui l’interès que podria tenir.
Un altre dels aspectes que m’ha deixat bastant fred és que l’actriu que fa de la dona és Lucía Bosé. No veig en la seva expressió a aquella bella jove que va seduir al sultà anys enrere. Veig Lucía Bosé fent de Lucía Bosé. Les seves aparicions no ajuden a afegir el dramatisme necessari al relat, sinó que més aviat m’allunyen com a espectador. De fet, Özpetek no aconsegueix atrapar-me amb aquest film: no em convenç la recreació històrica, ni em crec massa els personatges ni els seus conflictes, com tampoc em sedueix el relat que proposa. Això no obstant, sí que m’engresca la fotografia, però amb això, evidentment, no n’hi ha prou. Dos anys després de L’últim harem, Özpetek es posarà mans a l’obra amb La fada ignorant, canviant de registre i d’època, però recuperant alguns dels temes de la seva primera pel·lícula.
