En desacord amb la veritat: perseguint quimeres

Donald Davidson reflexiona sobre la naturalesa de la veritat i la seva relació amb el significat a ‘Verdad y predicación’
Donald Davidson Verdad y predicación

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena


Per a algú que ha estat format en les teories hermenèutiques de Gadamer o Ricoeur; per a algú que està al corrent de les teories psicoanalítiques; o per a algú que se sent proper a certes teories deutores de la filosofia analítica però que l’han deixat ben bé enrere, com les del segon Wittgenstein o Stanley Cavell, l’objectiu que es proposa Donald Davidson (1917-2003) en els dos grups de conferències reunits sota el nom de Verdad y predicación (que publica Alpha Decay) no pot ser més que una quimera. Davidson, com a bon positivista, creu fermament en l’existència de LA veritat i busca aixecar una teoria hermenèutica que permeti entendre com els emissors d’oracions (els parlants d’una llengua) apliquen la noció de veritat a certes frases que ja eren, són i seran veritables per a ells/elles. Sense una teoria de la veritat, que n’explica l’ús, no podríem entendre què és el significat, de manera que per aquest motiu Davidson vol descobrir la veritat en “allò que es diu sobre coses”, és a dir, en allò que a l’escola ens han ensenyat que es diu “predicat”.

El camí a través del qual arriba a explicar i justificar la seva teoria no és lineal en absolut. Als primers tres capítols, publicats el 1990 sota el nom d'”Estructura i contingut de la veritat”, es mou constantment d’una visió “pragmatista” de la veritat (la de Dewey o la de Pierce) a una d’analítica (la de Ramsey o la de Quine) per tal d’exposar els pros i contres de cadascuna d’elles. Després d’aquesta exhaustiva exposició de l’estat de la qüestió, Davidson es centra en els seus pilars principals (Frege, Tarski, Quine i Ramsey) per donar la seva pròpia visió del problema. L’estructura dels quatre capítols següents, conferències del 2001 dictades sota el nom de “El problema de la predicació”, s’hi assembla força, tot i que obre encara més el camp de comparació i inclou a noms tan il·lustres com Plató, Aristòtil, Leibniz o Russell. De nou, són Frege, Quine i Tarski els qui ofereixen les pistes definitives per resoldre una qüestió que ha preocupat als filòsofs durant més de 2000 anys.

Allò que explica la veritat, per a Davidson, és una versió de la teoria de las veritats de Tarski que el propi Tarski no acceptaria. Tarski (1901-1983), lògic, matemàtic i filòsof polonès, va establir que la veritat sistemàtica d’una oració d’un llenguatge natural només podria ser reflectida o explicada per un metallenguatge. Davidson, veient que la veritat es juga, com qui diu, a tres bandes – és a dir, emissor, intèrpret i món (es dóna per sobreentès que l’emissor i l’intèrpret comparteixen una mateixa imatge del món i saben d’entrada com entendre’s)- necessita aplicar part de la teoria de Tarski al llenguatge quotidià, amb la qual cosa trenca i sobrepassa un dels límits imposats pel seu mestre. Davidson n’és conscient; tanmateix, es manté en la mateixa línea que Tarski en no donar en cap moment una definició de la veritat i en veure-la com allò que permet que els parlants d’una llengua s’entenguin i siguin capaços de comunicar-se. Tots dos es centren en quin ús es dóna a la noció de veritat com a fonament del fenomen que anomenem “veritat”.

He començat la ressenya exposant quin és i quins podrien ser els meus principals referents de l’època universitària. A partir d’ells puc justificar-me en dir que allò que Tarski i Davidson construeixen per tal de canalitzar la noció “general” i “pre-compresa” de veritat em sembla un constructe fantasma amb poc (o cap) contingut filosòfic. El problema que hi veig en les seves perspectives no és que hi falti una “definició”, com han dit alguns dels seus crítics (Karl Popper ja deia que la dèria per la definició nascuda des d’Aristòtil era una pèrdua de temps) sinó que en realitat volen explicar un coneixement i un ús que ja es donen de manera natural en els parlants d’una llengua. Volen afegir una metaestructura estranya damunt d’uns fenòmens, el de l’emissió d’oracions i el de la comunicació, que s’expliquen per sí mateixos; que, com diria el segon Wittgenstein, ofereixen a la vista tot el que són i poden donar. Creure que la veritat és quelcom que es dóna de manera puntual entre dues consciències racionals és ignorar que els emissors i els intèrprets són subjectes històrics que, precisament perquè són parlants, participen d’una veritat lingüística comuna que els supera i els engloba. De totes maneres, també és cert que la teoria oberta de Wittgenstein podria incloure dins del seu sí certes pràctiques descrites per Davidson com a part d’un participar d’un cert joc de llenguatge – no així com a explicació última i innecesària del seu funcionament-.

Encara més, entendre la veritat només com a allò que passa entre dues consciències i el món implica, com diu Stanley Cavell, deixar fora de la filosofia (per a altres ciències? per a l’oblit?) tot allò que no forma part de la consciència immediata. El propi Davidson desdenya els actes fallits de la parla, la mentida i la narració d’històries, entre altres factors, com a elements que no poden aportar cap informació filosòfica al concepte de la veritat. El títol del primer llibre d’Stanley Cavell podria ser una bona provocació a aquesta filosofia: “Must we mean what we say?”, és a dir, Hem de voler dir allò que diem? Una comparació amb el text de Jon Elster “Ulisses i les sirenes” també il·luminaria, crec jo, la polèmica.

Més enllà d’afinitats i discussions bizantines, fer l’esforç de llegir Davidson val la pena. És un plaer veure com discuteix amb pesos pesats de la filosofia analítica (la seva anàl·lisi de Frege, Tarski i Russell és agudíssima) i com intenta superar les dificultats que li planteja la seva pròpia teoria. Veure treballar una ment privilegiada com la de Davidson sempre és font d’inspiració, ni que sigui per mostrar-se en profund desacord amb la seva veritat.

Categories
FilosofiaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES