Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Edicions 62 ha publicat el darrer estudi de Carme Arnau sobre la figura i l’obra de Mercè Rodoreda, El paradís perdut de Mercè Rodoreda. Una família de Sant Gervasi. En aquest assaig, Arnau aprofundeix en el món de la infantesa de l’escriptora a partir del testimoni de les cartes familiars dirigides a l’oncle Joan Gurguí, emigrat a l’Argentina per fer fortuna, en el període que comprèn del 1909 al 1921, és a dir des de la partida fins al retorn de l’oncle americano. Aquest material, conservat a l’Arxiu Mercè Rodoreda, amb seu a l’IEC, es complementa amb uns quants fulls de l’inici d’un dietari d’adolescència datats el 1924.
La importància dels documents i del treball d’investigació de Carme Arenas és fonamental, ja que, com ella mateixa afirma, “gràcies a les cartes podem comprovar com nombrosos esdeveniments i anècdotes de la família passen a la ficció, amb molt pocs retocs”, i ens permeten adonar-nos que Mercè Rodoreda mai no va tenir interès a donar a conèixer dades reals de la seva vida, però, en canvi, des de ben aviat es creà una personalitat literària on derivar-les. Les cartes són, doncs, una memòria viva que permet reconstruir aspectes de la infantesa de l’escriptora, però també un espai per a la ficció perquè la realitat s’hi pot presentar disfressada o es pot fins i tot inventar. En qualsevol cas, són un valuós document de la vida familiar i de l’ambient del barri barceloní de Sant Gervasi durant les primeres dècades del segle XX.
El paradís perdut de Mercè Rodoreda se’ns presenta dividit en dues parts i un epíleg. En la primera, “D’un país, d’un temps, d’una gent”, Carme Arnau ens ofereix una visió dels personatges i els escenaris que configuren el món familiar de l’escriptora en els seus primers anys. La família i la torre amb el famós jardí, com a nucli, però també la vida al barri de Sant Gervasi i les activitats al veí barri de Gràcia. Aquest món quotidià i proper es complementa amb un altre escenari llunyà i amb la persona absent de l’oncle Joan Gurguí, l’americano, emigrat a l’Argentina, sobre el qual es projecta la imaginació, molt fèrtil per cert, dels membres de la família Gurguí. La ciutat de Barcelona i el temps històric també hi tenen un paper decisiu, i tot plegat contribueix a dibuixar un àlbum familiar molt peculiar i interessantíssim.
En la segona part, “La transformació”, dividida en dos períodes, 1908-1914 i 1914-1921, podem seguir les transformacions de l’escriptora i del seu món, que l’acompanyen en el pas de la infantesa a l’adolescència. És a dir, l’intent de reconstrucció d’una crònica de la seva estada al paradís, i de com l’arribada de l’adolescència i l’entrada al món dels adults significà el final de la felicitat. Amb l’arribada de l’oncle americano s’atura la correspondència i no hi ha més dades que els escassos sis fulls de dietari que constitueixen l’epíleg de l’estudi, el primer datat el 1924. Els escrits adolescents són molt reveladors dels sentiments de tristesa i desemparament que experimenta l’autora, i dels seus dubtes sobre el matrimoni amb el seu oncle projectat per la família, així com de la decepció i la incompatibilitat de caràcters. Curiosament s’han conservat fotografies familiars de l’època de la infantesa, però no hi ha documents ni fotos que hagin deixat testimoni de la vida de Mercè Rodoreda durant aquests anys d’adolescència i de primera joventut. Se sap, això sí, que es va casar amb Joan Gurguí, germà de la seva mare, amb dispensa papal pel grau de consanguinitat, i que un any més tard naixia l’únic fill del matrimoni.
Una família de Sant Gervasi
Els Gurguí eren una família composta per l’avi, els pares i l’oncle emigrat a l’Argentina. Una família aparentment normal de l’època, però molt peculiar per la tendència bohèmia, fantasiosa i un bon punt somiatruites de l’avi i de la seva filla donats a gaudir de la felicitat de la vida però també a viure al dia. Sens dubte la figura més decisiva en la infantesa de Mercè Rodoreda és la de l’avi matern, Pere Gurguí i Fontanills, propietari d’una torre menestral amb jardí al barri de Sant Gervasi. Una personalitat molt peculiar, home instruït, actiu, amant de la poesia i catalanista abrandat, que inculcà en la seva néta l’amor per les flors, per les lletres i pel país. La nena és la nineta dels ulls de l’avi que es desviu pel benestar i la felicitat de la seva “princesa del Putxet”, tal com ell l’anomenava.
Aquest aspecte de la personalitat de Pere Gurguí contrasta amb un fet que, des d’una òptica actual, ens pot resultat sorprenent, i és que amb catorze anys -l’edat mínima exigida per fer el viatge sol-envià el seu fill Joan a l’Argentina a treballar, fer fortuna, estalviar i, sobretot, a enviar diners a la família. Ell, tan mal administrador i poc estalviador, en les cartes no para de mentalitzar el fill de cara a guanyar calers i a l’estalvi, i de demanar-li que els enviés diners. La vida que menà el jove oncle durant dotze anys a l’Argentina és un misteri, només se sap que muntà a Buenos Aires un negoci de pastisseria i confiteria, i que anà prosperant. I és que l’epistolari és incomplet ja que només s’han conservat les cartes que Joan rebia, però no les que ell va escriure a la família des del seu exili d’emigrant.
L’altra figura important en la infantesa de Mercè Rodoreda és la seva mare, Montserrat Gurguí i Guàrdia, dona d’una notable bellesa, amb uns somnis de ser actriu i una tendència al fantasieig com el seu pare, a més del gust per disfressar-se i de posar per a les fotografies. Montserrat estima la seva nena però les relacions entre mare i filla van ser complexes i no lliures de certes gelosies i rivalitats.
Qui jugà un paper més insignificant és el pare, Andreu Rodoreda, una figura menys brillant, que secunda la seva muller en el gust pel cinema i pel teatre –de fet tots dos van prendre lliçons de declamació a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic dirigida per Adrià Gual-, però que en les cartes al cunyat és qui mostra un sentit més pràctic de la vida, més prosaic i més ajustat a la realitat. Durant la infantesa de Mercè Rodoreda, en la família hi regna un ambient d’alegria i felicitat on tot esdevé motiu de celebració. De fet, una sèrie de termes formen part del lèxic familiar i es van repetint en les cartes: “magnífic”, “immillorable”, “colossal” i sobretot “espaterrant”… Però amb el pas dels anys, el declivi físic dels seus integrants i les dificultats econòmiques cròniques van en augment de tal manera que la imatge del paradís es va fent fonedissa.
El paradís perdut
El casal Gurguí, la torre del número 8 de l’antic carrer de París de Sant Gervasi, amb el seu jardí, davant i darrera, ple de flors, amb el famós monument particular que l’avi va erigir a la memòria de Mn. Cinto, amb un colomar al terrat i una bandera de les quatre barres que voleiava els dies de festa a la torratxa, és el centre del món rodoredià. Aquest escenari de la infantesa feliç conforma la imatge completa del Paradís. Tot de records d’esdeveniments reals i detalls de la casa i del jardí, dels membres de la família, del veïnat de Sant Gervasi i de la Barcelona de l’època nodreixen les pàgines de l’obra literària de Mercè Rodoreda, des d’Aloma fins a Quanta, quanta guerra…, passant per La plaça del Diamant, Mirall trencat, El carrer de les Camèlies o Jardí vora el mar, sense oblidar els contes i relats breus. Tal com ens diu Carme Arnau, a Rodoreda li interessa construir la biografia de l’escriptora, no la de la dona real, “resulta més fàcil fer confessions en la ficció que no pas en la biografia o en la vida”.
Si el pas del temps és tant important en les novel·les és perquè ho és en la vida real. Resulta profètic que l’avi, jardiner i àngel guardià, li comprés El paradís perdut de Milton, en castellà, just quan tenia onze anys, i per tant un any abans de ser-ne expulsada per les circumstàncies que en el llibre s’expliquen. “El Casal Gurguí, com la infantesa, es va perdre amb el pas del temps, però no del tot, perquè va quedar per sempre més en una memòria que sembla prodigiosa, amb unes imatges que no va oblidar mai.” I així, evocat des de lluny, un jardí menestral de Sant Gervasi és elevat a la categoria de paradís literari, perdut com tots els paradisos, on gràcies a l’obra d’una de les més grans novel·listes de la nostra literatura, no ha deixat mai d’existir i, entre les pàgines literàries encara s’hi deixa sentir el perfum delicat del ram de xeringuilles i de roses que la nena que seu a la falda de l’avi duu a les mans. El paradís perdut de Mercè Rodoreda és, sens dubte, un assaig brillant, de lectura apassionant com una novel·la, imprescindible per al gaudi dels amants de l’obra de Mercè Rodoreda i Gurguí.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
