Patricia Tena. Barcelona
Rosy & John (Bromera/Alfaguara) és la nova investigació que porta a terme l’inspector de policia Camille Verhoeven, personatge ideat per l’escriptor francès Pierre Lemaitre. La novel·la va ser publicada el 2013 a França, però al nostre país només un parell de mesos després dels atemptats de París de 2015, fent que el seu argument estigués terriblement d’actualitat. La primera escena que llegim és la descripció d’una detonació a París i com afecta als vianants. Ben aviat, el responsable d’aquest crim, Jean Garnier, s’entrega a la policia, avisant-los que té set bombes amagades per tota la capital i programades perquè explotin cada 24 hores. L’única condició perquè això no succeeixi és que alliberin la seva mare, que es troba a la presó. L’inspector es troba davant un dilema molt delicat: creure o no a aquest psicòpata i, en cas afirmatiu, intentar esbrinar on són les altres bombes abans que detonin i deixin centenars de víctimes.
A diferència dels altres llibres de l’inspector Verhoeven (Irene, Alex i Camille), aquesta es tracta d’una novel·la breu, de poc més de 150 pàgines. La història va ser publicada originalment com Les grands moyens i va ser un encàrrec per llegir als Smartphones, per tant, el seu estil era directe, concís i organitzat en capítols breus (segons l’autor, no més de tres pàgines d’una pantalla que és el que qualsevol parisí pot llegir abans de fer un transbordament al metro). Després, l’escriptor va afegir alguns canvis per publicar-la també en paper, però és inevitable notar certa diferència de qualitat respecte als anteriors. Aquí gairebé no es profunditza en la psicologia dels personatges, una característica imprescindible en una bona novel·la negra. En aquest gènere habitualment tant la víctima com el botxí acostumen a tenir una gran complexitat psicològica, fins i tot arribant a intercanviar aquests papers en determinats moments.
Al llarg de la novel·la es repeteix una idea: sovint es pensa que el terrorisme és una cosa sofisticada, però en realitat no cal que ho sigui gens. “És necessària molta voluntat, obstinació i motivació per cometre un atemptat. La nostra societat considera la vida un regal i resulta terrorífic trobar-se amb una sèrie de persones que decideixen sacrificar la seva pròpia vida”, lamenta l’escriptor. Tot i que ell va guanyar el Premi Goncourt amb Ens veurem allà dalt (Bromera/Salamandra), el seu nom va associat, inevitablement, al gènere negre. De fet, els seus llibres compten amb escenes molt macabres, difícils de llegir i de digerir. I el pitjor és que, en nombroses ocasions, el mal ve provocat per qui realment hauria d’estimar-nos. “Als meus llibres difícilment apareixen bones mares. Crec que en comptes de respondre preguntes dels periodistes ara mateix hauria d’estar amb el meu psicoanalista”, diu rient. Quin és el secret de l’èxit de la novel·la negra? Ell considera que és “el que toca l’essència de la humanitat; parla de la mort i de la passió i tracta les grans qüestions de la tragèdia grega. Crec que qui s’interessa pels drames de la humanitat vol resoldre els seus propis drames”.
Segons Lemaitre, a l’inspector Verhoeven, inspirat en el físic del seu pare i en el seu propi caràcter, no li queden moltes més investigacions i pensa en la possibilitat de jubilar-lo de forma immediata. “Crec que ja ha treballat massa, el trobo cansat”, confessa. Comenta que molts periodistes encara li pregunten perquè va publicar la seva primera novel·la amb 56 anys, una qüestió que li fa gràcia perquè creu que si tingués qualsevol altre ofici no importaria. “Crec que va associat a la creença de que ser escriptor és una vocació i no una feina d’ofici”, puntualitza. Ell no està d’acord amb aquesta visió romàntica de la figura de l’escriptor i espera seguir aprenent. Ara reconeix sentir-se molt il·lusionat amb la llibertat que li donarà el provar altres gèneres.
