Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Darrerament l’editorial Lumen ha potenciat la seva aposta per l’escriptora britànica Jeanette Winterson (Manchester, 1959), seguint així una línia editorial que, entre altres coses, està recuperant l’obra, a vegades dispersa i d’altres inèdita en castellà, de diverses autores clau de la narrativa contemporània europea, com és el cas de la reeixida Elena Ferrante o Natalia Ginzburg. Winterson, que ja tenia obra publicada tant en català com en castellà, era i, de fet, és encara un nom poc conegut a Espanya. En aproximadament un any, Lumen ha publicat quatre llibres d’ella, tres el 2015 (Planeta azul, La pasión i El mundo y otros lugares) i un, de moment, el 2016: El hueco del tiempo.
Aquesta darrera novel·la forma part d’un estimulant projecte internacional impulsat per l’editorial britànica Hogarth Press (fundada el 1917 per Leonard i Virginia Woolf), el nom del qual és The Hogarth Shakespeare, que ha ofert a reconeguts autors actuals l’oportunitat de reinterpretar les obres de l’autor de Hamlet, aprofitant el quart centenari de la seva mort. Winterson ha estat l’encarregada d’inaugurar aquesta bibliotecashakespeareana amb una versió de Conte d’hivern. Altres escriptors convidats són Anne Tyler (que farà una versió de La feréstega domada), Jo Nesbo (amb Macbeth), Tracy Chevalier (Otelo), Gillian Flynn (Hamlet), Howard Jacobson (El mercader de Venècia), Margaret Atwood (La tempesta) i Edward St. Aubyn (El rei Lear).
Conte d’hivern no és de les obres més conegudes de Shakespeare, la qual cosa suposa un repte per a Winterson, tenint en compte que els seus col·legues tenen a favor que, més o menys, tothom coneix les obres que defensaran i, per tant, sembla més fàcil arribar als lectors. Ara bé, s’ha de tenir molta grapa per voler fer una versió personal de Hamlet, Otelo o Macbeth i fer-la bé. Sigui com sigui, versionar les tragèdies de Shakespeare als nostres dies és un repte i alhora un estímul. Potser en literatura no estem tan acostumats, però en teatre aquestes actualitzacions són molt habituals. I si mirem l’argument d’aquest Conte d’hivern, la veritat és que sembla un caramelet, ja que toca un tema tan humà com la culpa i la necessitat de redempció.
El protagonista de Conte d’hivern, el text original de Shakespeare, és Leontes, rei de Sicília, qui manté una amistat molt estreta amb Políxenes, rei de Bohèmia. Políxenes ha passat uns mesos amb el seu amic, qui el persuadeix de què es quedi més temps i no torni a Bohèmia, cosa que accepta. Tot es trenca, en canvi, quan Leontes creu que Políxenes té una aventura amb la seva esposa, Hermione, i que l’ha deixat embarassada. Encara que Hermione nega qualsevol infidelitat i assegura que la criatura que porta al ventre no és de cap amant, Leontes repudia a les dues mentre Políxenes fuig. Leontes es penedirà de les seves accions, però massa tard.
Amb aquest argument, Winterson agafa com a protagonista un empresari (el nom de l’organització és, precisament, Sicília) que trenca relacions amb la seva dona i el seu amic de tota la vida perquè creu que aquests dos tenen un idil·li i que la seva dona està embarassada de l’amant i no pas d’ell. L’argument és, en essència, el mateix que el del text de Shakespeare, però aquest eix narratiu és l’única coincidència, perquè l’embolcall és totalment diferent, més agosarat en el cas de l’obra de Winterson. Podríem dir que l’autora de Manchester fa una versió lliure però força fidel de Conte d’hivern.
La primera meitat d’El hueco del tiempo és engrescadora, amb un bon nivell de prosa i ritme narratiu. La novel·la comença quan la filla de l’empresari és abandonada en un hospital per un dels seus servents i la recull un home disposat a encarregar-se de la petita. L’autora ens introdueix en la vida d’aquest home i la seva família, però el relat després ens porta, amb un flashback, a la vida de l’empresari i a les circumstàncies que l’han dut a prendre decisions precipitades. En algun moment, la prosa de Winterson m’ha recordat a la de Michel Houellebecq, ja que els dos tenen un estil molt directe i descarnat i parlen de les coses pel seu nom, sense embuts. De fet, aquest empresari de Winterson podria ser perfectament el mateix personatge que es protagonitza les novel·les de l’escriptor francès.
Una vegada passat l’equador de la novel·la, però, quan l’autora torna a posar el punt de mira en la família d’acollida de la petita, l’interès es va desinflant poc a poc fins el desenllaç. El bon ritme narratiu passa a ser més feixuc i algunes de les escenes es construeixen entre la inversemblança i la banalitat. Els personatges, tan ben caracteritzat en la primera part, es comporten de manera diferent en la segona part i protagonitzen accions i trobades que no aporten valor a la història i deixen aquella sensació de què si et saltes pàgines, tampoc passa res. Algunes d’aquestes accions estarien justificades en un text shakespeareà, però no tant en una versió moderna, tal com passa en el teatre quan algun director vol reinventar Shakespeare portant-lo als nostres dies, bastint-lo de contemporaneïtat però respectant massa l’eix argumental (a vegades, la cosa grinyola). En el cas d’El hueco del tiempo, crec, acaba grinyolant no només la fidelitat de Winterson, sinó també la seva llibertat.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
