Ignasi Mena / @ignasimena
Una de principals tasques que va obsessionar als intel·lectuals i als estetes de la segona meitat del segle XX va ser la d’entendre, i decidir què fer amb, la tradició modernista que els havia precedit, i que una de dos: o ja s’havia acabat o estava a punt de fer-ho. Quan Władysław Tatarkiewicz escriu la seva popular Historia de seis ideas (Tecnos), potser no vol sinó respondre a aquesta pregunta: què significaria dir que “existeix” un art post-modernista? Què es descriuria, amb aquestes paraules, pel que fa a formes, continguts o experiències estètiques? I quines repercussions tindria aquesta idea pel que fa a la nostra comprensió del passat?
Tatarkiewicz respon directament a aquestes preguntes en el primer capítol, oferint al públic una definició d’art i una definició d’obra d’art que a dia d’avui ja ha caducat, però si la seva obra segueix sent vigent és per dos motius diferents i íntimament relacionats. El primer té a veure amb la necessitat imperiosa, espiritual i filosòfica de determinar el paper de la tradició en la creació artística contemporània (del temps de Tatarkiewicz) i de valorar, simultàniament, el pes i la violència dels conceptes que s’utilitzaven en la seva actualitat quan s’aplicaven sobre la tradició. Es perceben, des de la primera pàgina fins la última, una voluntat d’entendre, i un cert patiment per necessitar respostes i no poder obtenir-les (o no del tot) que fan d’aquesta Historia de seis ideas un document i un testimoni impagables.
El segon motiu té a veure amb el seu programa. Diu molt de l’autor que, mentre va desgranant una per una les nocions d’Art, Bellesa, Forma, Creativitat, Mímesis i Experiència Estètica (les sis “idees” que ofereixen l’estructura al llibre) en realitat ens vol explicar com s’han utilitzat aquestes paraules en el passat i de quina manera nosaltres les hem de llegir. És a dir, explica tant els significats que han obtingut al llarg del temps com maneres en què les podríem mal interpretar. El gest és, per tant, doble: situar en la mesura del possible els termes en el seu context i extreure’ls per tant del nostre (la qual cosa, evidentment, pot coincidir amb el fet de definir negativament el nostre vocabulari – definir-lo, al cap i a la fi-). Tatarkiewicz està sent, aquí, molt bon lector de Wittgenstein (a qui ja cita des del primer capítol) tornant les sis paraules clau del seu llibre a les diverses “formes de vida” que les han emprat i explicant, si bé molt per sobre, els “jocs de llenguatge” d’on han estat extretes.
En aquest punt el programa de Tatarkiewicz es topa amb un problema: retornar les paraules al seu origen és impossible, tenint en compte que “només” comptem amb textos i alguns objectes que ens expliquin, incompletament, com interpretar-les o com aprendre a usar-les. Al final el filòsof polonès sembla indicar-nos que intentem veure les paraules “dels altres” d’una certa manera, i que aquesta certa manera és la única possible per la qual apropar-nos (insuficientment) a passats, pensaments i cultures que ja no són els nostres. La qüestió ja no és, aleshores, terminològica o procedimental: som qui som (els parlants, els éssers culturals que som), i això ens impedeix ser (i parlar com) els altres.
Un problema relacionat el podem entendre del seu intent d’oferir una definició. Ja d’entrada, qualsevol definició serà sempre incompleta i sotmesa als canvis i a les inclemències del temps. Però el més curiós és que Tatarkiewicz, en voler oferir una definició indicativa de la seva època, no està sinó encarnant l’esperit cientificista (i modern/ista?) que domina en la societat contemporània; es tracta a sí mateix, al seu temps, amb uns termes que són propis del seu temps, és a dir, el més rellevant de la seva definició són la seva necessitat i el seu intent de definició, més que no pas els resultats. Això podria ser diferent si s’entengués a sí mateix com quelcom que, igual que els grecs, els romans o els medievals, cal observar per interpretar correctament. El que necessitem són descripcions, i no hipòtesis, que diria Wittgenstein.
Aquesta meravellosa història de l’art, Historia de seis ideas, no només ens ensenya com interpretar els clàssics de l’estètica (com pensaven, com vivien) sinó que és també una exploració de l’esperit contemporani quan intenta superar els seus propis límits, empès per una necessitat i un patiment espirituals que l’obliga a buscar respostes a preguntes que ell mateix s’imposa, però que potser no necessita.
