Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
A l’ombra de les sis grans novel·les de Jean Austen –Seny i sentiment, Orgull i prejudici, Mansfield Park, Emma, L’abadia de Northanger i Persuasió -, publicades entre 1811 i 1817, Lady Susan és una breu novel·la epistolar, una obra de joventut poc coneguda, que ha recuperat recentment Nórdica, en una edició il·lustrada per Javier Olivares, amb traducció al català d’Alba Dedeu i al castellà de Carme Camps.
Austen la va escriure abans dels vint anys, probablement el 1794, i fou publicada pòstumament el 1871. Es tracta d’una incursió primerenca de l’autora en el gènere de la novel·la, seguint el model de prestigi en el segle XVIII de la novel·la epistolar amb el qual estava familiaritzada com a lectora de l’obra de Samuel Richardson, entre d’altres. Malgrat ser una obra de joventut, Lady Susan demostra una maduresa remarcable i apunta ja l’exquisit domini de l’art de novel·lar tan característic de l’autora.
41 cartes i una conclusió
Jane Austen construeix la novel·la amb el fil narratiu de les intrigues que es van teixint en les quaranta-una cartes que s’intercanvien els personatges principals de la novel·la, tots ells representatius, en certs graus, de la classe benestant rural anglesa que retrata en totes les seves obres. Excepte en comptades ocasions, les autores de l’epistolari són personatges femenins. Lady Susan Vernon, una jove vídua en una situació econòmica precària, s’adreça a diversos personatges amb registres molt diferents segons el que en pretengui obtenir i només mostra el seu veritable rostre a la senyora Alícia Johnson, la seva amiga i confident, que li respon amb idèntica sinceritat. Per altra banda, bona part de la novel·la ens ofereix el contrapunt de la correspondència entre la senyora Catherine Vernon, esposa de Charles Vernon, germà del difunt marit de Lady Susan, i Lady De Courcy, mare de Catherine; el motiu principal de les cartes entre mare i filla és la preocupació perquè l’hereu dels De Courcy, Reginald, no es deixi seduir per lady Susan, cosa que comprometria seriosament el seu futur i el de la família.
Lady Susan és una anti heroina, té pocs paral·lelismes entre la galeria de personatges femenins creats per Jane Austen. És una dona que destaca per la seva bellesa i sobretot per la intel·ligència, i per com se serveix de totes dues per seduir i obtenir allò que li interessa. Com a mare de la jove Frederica, trenca tots els tòpics de la maternitat. A més a més, sense fortuna personal es relaciona amb homes força més joves que ella, i es planteja el matrimoni amb Reginal De Courcy, ric i setze anys més jove. Reginald té els mateixos anys que Frederica, la filla de Lady Susan, cosa que no deixa de resultar notablement insòlita. El personatge de Lady Susan fa pensar en Les amistats perilloses i ens recorda aspectes de la manipuladora Mme. De Merteuil, encara que molt lluny de la càrrega llibertina de la famosa novel·la de Choderlos de Laclos.
Jane Austen col·loca, com és habitual en la seva obra, el focus principal en el caràcter i la moral, tot mostrant una aguda percepció psicològica i l’habilitat de saber-la plasmar en el llenguatge i de comunicar-la al lector. A contracorrent de la seva època, per l’harmonia estructural i la precisa i minuciosa anàlisi de la condició humana, Austen ha estat considerada la fundadora d’una tradició novel·lística representada posteriorment per George Eliot i Henry James, entre d’altres. En Lady Susan, a través de la correspondència, basteix i ens mostra tot un món social tancat, ple de maniobres, d’intrigues i de doble moral, i ho fa mitjançant el contrast entre el contingut i el to de les cartes, segons estiguin adreçades als confidents o als rivals i adversaris. En aquests afers, els personatges femenins demostren moltíssima més perspicàcia i intel·ligència que els homes en les relacions personals i en la capacitat de llegir les situacions emocionals, familiars i socials. Així, l’assenyada Catherine Vernon desconfia des del primer moment de les intencions de Lady Susan en les quals hi veu una amenaça pel benestar i els interessos dels De Courcy; també és qui s’adona de la veritable situació i caràcter de la jove Frederica i l’acull sota la protecció del seu nucli familiar.
Matrimoni rima amb patrimoni
Com en totes les seves obres, Jane Austen posa l’èmfasi en la situació de la dona en la rígida i classista societat anglesa benestant, on els patrimonis s’hereten per via masculina, i la dona no té cap altra sortida que la de fer un matrimoni avantatjós. Però el matrimoni és un afer difícil, per descomptat no té res a veure amb la idea de l’amor romàntic si no es disposa de dot. En les seves novel·les, el valor en el mercat matrimonial és una de les preocupacions constants de la majoria de personatges femenins.
Austen ens ofereix habitualment una visió crítica i realista del matrimoni. Dels matrimonis guiats per interessos, poques vegades en resulta la felicitat d’una unió satisfactòria. Tenim el cas de Lady Susan i el seu difunt marit, la típica noia jove casada amb un home molt més gran que ella. Els Johnson són un cas semblant de matrimoni amb una diferència d’edat considerable i amb una clara incompatibilitat de caràcters. També els Manwaring són un matrimoni fallit, el marit no suporta la noia rica amb la qual s’ha casat i opta per ser-li infidel… Sovint el matrimoni per interès porta aparellada la càrrega de suportar una dependència i la difícil convivència entre persones que s’acaben detestant mútuament. En canvi, en el cas en què hi ha un equilibri de fortuna i un caràcter afable el matrimoni és una unió plaent, com el cas dels Vernon, Charles i Catherine. Existeixen en aquest context els matrimonis per amor?
Sí, és clar, en la literatura de Jane Austen i com a premi als sacrificis de la virtut, sí. Per això la jove i virtuosa Frederica, òrfena de pare, pobre i tan negligida per la seva mare, pot aspirar finalment al cor i a la persona del jove i ric Reginald, amb el vist-i-plau de la família De Courcy, of course. Per això serveix en ocasions la literatura: per donar allò que la vida nega. Prou ho sabia Jane Austen que no es va arribar a casar mai, però ens va deixar una esplèndida obra literària. Enguany que es commemorarà el 200 aniversari de la seva mort, recordem el que va dir d’ella Virgina Woolf en Una cambra pròpia: “Potser, el miracle major de tots [és que] al voltant de l’any 1800 hi hagué una dona que escrivia sense odi, sense amargor, sense por, sense protestes, sense prèdiques”. Llegir-la és sempre una delícia i un plaer renovat.
