Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Amb Tres dies i una vida (Bromera/Salamandra) arriba el Pierre Lemaitre més reflexiu. Després d’arrossegar-nos a un ritme vertiginós en thrillers trepidants com Irene, Alex, Rosy & John i Camille, aquí Lemaitre deixa de banda (assegura que definitivament) el comissari Verhoeven. En aquesta novel·la, protagonitzada per Antoine Courtin, un nen de 12 anys que assassina el seu veí de 6, Lemaitre aixeca el peu de l’accelerador: no hi ha escenes del crim escabroses, policies superdotats, pistes falses, assassins amagats ni motius ocults. La narració és pausada i reflexiva. Analítica. Però el ritme no decau en cap moment. Simplement, circulem a una altra marxa, contemplant el paisatge que envolta els fets. Lemaitre juga amb totes les cartes sobre la taula: el lector coneix l’assassí i la víctima i presencia el crim.
Ens situem en un petit poble francès de comarques, on tothom es coneix, els nens juguen sols al carrer i els dies passen arrossegats per la inèrcia. Lemaitre sap capturar l’ambient dels pobles petits, la por al que diran, les xafarderies. En aquest ambient ens trobem amb Antoine Courtin, un noi de 12 anys que viu sol amb la seva mare. No és un nen problemàtic, ni violent, ni víctima d’un entorn marginal però un dia, en un atac d’ira, mata el seu veí, Remi, de 6 anys. I des d’aquest moment, la ment d’Antoine s’enfronta a una sèrie de decisions que el sobrepassen. El seu cap esdevé un anar i venir de pensaments: no es creu que Remi estigui mort, escolta mil vegades si li sent bategar el cor, espera que torni a la vida, voldria fer marxa enrere, però al mateix temps es van imposant les qüestions pràctiques: ha d’amagar el cadàver, ha de tornar cap a casa, fer com no hagués passat res, però, en serà capaç?
En certa manera Antoine és un criminal en estat pur, perquè actua de manera totalment pulsional, no té res premeditat, res preparat, se’n va sortint com pot de cada problema que li va sorgint i aquesta angoixa es transmet al lector. Un cop es fa evident la desaparició de Remi i es comencen a organitzar batudes per trobar-lo, assistim als malsons d’Antoine, les seves paranoies, les continues temptacions de confessar, l’obligació d’assistir a la desesperació dels pares del petit absent, una pressió que el situa al caire del precipici.
Lemaitre juga amb el lector al transmetre-li minuciosament cada un dels pensaments i estats d’ànim d’Antoine, de manera que l’obliga a sentir empatia pel noi, però de cop el trasllada a la casa del costat on una familia busca desesperadament el seu petit de 6 anys, a qui creuen perdut al bosc… El lector oscil·la entre el patiment d’Antoine i el de la família de Remi i no sap, no pot, alinear-se amb cap dels dos bàndols.
Uns anys després Antoine torna al poble i és en aquests últims capítols quan torna el Lemaitre que coneixíem. La narració s’accelera, apareixen nous personatges, hi ha girs inesperats, personatges que van veure més del que mai han dit i han guardat silenci com Antoine, que continua encadenat al seu passat amb uns grillons que mai es podrà arrencar. El protagonista segueix sent ell, la seva tortuosa espera, un suplici agònic del qual mai es podrà deslliurar.
