Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Denis Diderot, a mitjan segle XVIII, va escriure que per jutjar els crims del colonialisme (ell parla de la futura Amèrica Llatina) caldria reviure les seves víctimes i que fossin elles mateixes qui es pronunciessin. O, per dir-ho d’una altra manera, cal que calli qui està acostumat a parlar, cal també aprendre a escoltar i cedir el torn de paraula a qui fins ara no ha pogut expressar-se. L’obra literària, assagística i memorialística de Ngũgĩ wa Thiong’o (Kenya, 1938) recorre des d’un bon principi aquesta filosofia: recorda als silenciats que la seva veu, callada pel colonialisme, també importa, i els diu que qualsevol veu (paraula, cos, llengua, literatura) és un bon punt de partida per aprendre i créixer. Cada llengua és un baül ple de tresors.
Dos dels llibres de Thiong’o, Desplaçar el centre i Descolonitzar la ment, traduïts al català recentment per Raig Verd Editorial (l’edició castellana de Descolonitzar la ment ve a càrrec de Debolsillo) insisteixen en aquestes idees. Descolonitzar la ment tractaria d’allò que Thiong’o, en conversa amb Carles Torner al CCCB, ha definit com “Negar el procés de negació del colonialisme”, o recuperar tot allò que un sistema educatiu colonialista ha robat als estudiants: els seus noms, el color de pell, els seus cossos, la geografia, la història. Però no només això, descolonitzar la ment també implica “deixar de copiar Europa”, no esperar que els europeus validin o reconeguin com a bons els propis esforços. “Podem arribar a les estrelles d’allà on som, sigui on sigui” ha dit Thiong’o.
“El colonialisme et fa dubtar d’allò que ets, del patrimoni dels teus pares”, ha dit Thiong’o, per explicar com aquest procés t’arrenca d’arrel un sistema de coneixement i intenta imposar-te’n un altre. “No hi ha jerarquia lingüística” diu, i repeteix més d’un cop que “No hi ha llenguatges que siguin més llenguatge que d’altres”. Contra això, contra aquesta jerarquia lingüística, que no existeix, Thiong’o parla de treballar en xarxa, parla de connectar amb el món des de qualsevol punt i retornar a casa els nous coneixements adquirits. “Els nostres llenguatges són fonts vàlides de coneixement”
Per altra banda, Thiong’o insisteix com n’és d’inversemblant (i tanmateix tan habitual) que s’empri la violència per evitar que es parli una llengua. Ell mateix, que ha patit la repressió política i policial, defineix el monolingüisme com a “monòxid de carboni” i el plurilingüisme com a l'”oxigen” que necessita una “cultura humana global que sigui la suma de totes les llengües i tots els coneixements”. “No crec en l’aïllament, em vull connectar amb el món” i portar a casa tot el que he après. Però per això cal, primer de tot, saber on és casa teva, i sobretot que ningú no te la tregui. “La riquesa està construïda sobre la misèria dels altres”, “és com si la salut d’alguns requerís o suposés la lepra pels altres”.
Thiong’o escriu per un món més just, igualitari i ecològicament responsable. I el primer pas et queda ben clar després d’escoltar-lo en viu i després de llegir els seus textos: “Conèixer la teva llengua et fa poderós”. Conèixer la pròpia, clar, però també respectar la dels altres. “Totes les llengües són tresors plens de bellesa”.
