Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El teatre Akadèmia acull la posada en escena d’un dels Tennessee Williams més provocadors. Es tracta de l’obra One arm, una narració breu escrita el 1942 que vint-i-cinc anys més tard va estar a punt de veure la llum en forma de versió cinematogràfica, però finalment el projecte es va quedar al calaix, perquè la pel·lícula resultava massa agosarada, provocativa, en aquella Amèrica dels anys seixanta. El protagonista d’aquesta història és Ollie Olsen, un jove mariner amant de la boxa que ha arribat a ser el campió de la Flota del Pacífic. L’Olsen gaudeix del fet que la vida el somriu, però tot es gira quan una nit pateix un accident de cotxe amb dos amics. Els companys moren, però ell ha tingut una sort. Una sort relativa. Sobreviu, però ha perdut el braç dret.
Aquest fet fa que Ollie no sigui vàlid per a qualsevol feina i molt menys per a la boxa, així que quan els seus recursos comencen a desaparèixer, veu que l’única via possible per seguir endavant és prostituir-se amb homes de tota mena. I és en aquest terreny on descobreix que molts homosexuals se senten especialment excitats davant la idea de tenir sexe amb una persona que pateix una mutilació. És així com Ollie converteix el seu complex en una font de diners. És clar que aquesta tampoc és la vida que ell havia somiat tenir.
La proposta que veiem al teatre Akadèmia és la versió que fa Moisés Kaufman amb direcció d’Agustí Estadella. Es tracta d’una posada en escena sòbria, però molt intel·ligent i efectiva. Una garjola governa l’escenari, és el lloc on l’Ollie espera ser executat per un crim que ha comés. En un racó, una taula, una llum suau, fum de cigarretes i un escriptor fent la seva feina. És qui ens va narrant alguns dels fets, alguns dels sentiments. La història va fent salts en el temps, ens mostra com és l’Ollie d’ara i com és l’Ollie d’abans: el noi feliç abans de l’accident, el que decideix prostituir-se, les trobades amb alguns homes que més que sexe busquen companyia. One arm és, en bona mesura, un fris de personatges solitaris, que busquen trobar la seva identitat, el seu lloc al món. Un dels homes que contracta els serveis de l’Ollie diu, resignat: “la no permanència és l’ordre de la civilització.”
A One arm hi ha frustració, solitud, condemna, ganes de redempció i, és clar, sexe. El sexe vist com a salvació, com a necessitat vital, però també com a perversió, actituds aquestes que encarnen personatges de tota mena i que interpreten de forma magistral els actors. És difícil destacar la feina d’algun d’ells per sobre de la dels seus companys, ja que tots demostren bona competència i versatilitat. La direcció és excel·lent, resolta amb sensibilitat i bon gust, la transició entre escenes molt efectiva i la combinació d’il·luminació i efectes sonors molt adequada. Val la pena apropar-se al teatre Akadèmia per veure aquesta magnífica versió d’un magnífic text de Tennessee Williams. Perquè hi ha Williams més enllà d’Un tramvia anomenat desig, La gata sobre la teulada de zinc i El zoo de vidre.
__________
One arm / Teatre Akadèmia (c/ Buenos Aires, 47) / Text de Moisés Kaufman a partir d’un original de Tennessee Williams / Traducció de Víctor Vilca / Direcció de Agustí Estadella / 80 minuts / De 18 a 22 euros / Fins el 4 de juny de 2017 / www.teatreakademia.cat
