Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El director Mario Gas ha portat al Romea una obra plenament contemporània, el tercer muntatge de Stephem Karam, amb uns quants premis importants al darrere. I ha comptat amb un repartiment de categoria per tal de donar vida a aquesta història coral i familiar, que reuneix els Blake al volt d’una taula, amb motiu de l’emblemàtic dia americà d’Acció de Gràcies. Una de les dues filles dels Blake ha anat a viure a Chinatown amb la seva parella i allà tindrà lloc la trobada, en lloc de fer-ho, com era tradicional, a la casa familiar de Pennsilvània.
Ens trobem davant d’una història que, d’entrada, pot semblar poc original. Una família de classe mitjana, una celebració, i les petites misèries personals de cadascú que van sorgint al llarg d’aquest àpat, en el qual també podem copsar els llaços afectius i incombustibles que uneixen els personatges. Allò que dóna originalitat i modernitat a la narració és l’actualitat en la qual se situa i un ritme apressat, proper a les produccions televisives que perjudica el to narratiu i fa que les petites o grans misèries dels personatges no ens acabin d’emocionar com caldria, malgrat els esforços dels actors i les actrius que donen vida a aquest nucli familiar aparentment convencional. Les famílies, malgrat la coneguda i literària frase de Tolstoi, no són felices ni desgraciades, depèn del moment i de les circumstàncies. Però la gran majoria s’assemblen i són molt diferents, a la vegada.
Tot és inestable, en el nostre present. La salut, la feina, els amors. La vida, en definitiva, passa, i potser arribarem a perdre la memòria com aquesta àvia amb pocs moments de lucidesa, tractada amb cura i amor per tothom i de la qual s’evoca amb nostàlgia el tarannà, el geni i la resistència davant dels moments difícils. Malgrat la precarietat que fa que tot sigui líquid, tou, imprecís, com explica la mare a les filles en els seus constants i pesats emails, els temps eren molt pitjors abans, per a la gent sense diners ni grans possibilitats.
Però això no és cap consol, cadascú ha de carregar amb la seva existència i els seus desenganys contemporanis, i ni la cultura, ni l’amor, ni els títols universitaris o les il·lusions juvenils no són coses prou sòlides com per evitar-nos patiments que poden semblar vulgars o mediocres però que situen els éssers humans davant de la seva immensa fragilitat i solitud. L’obra no és una tragèdia ni tampoc, ben bé, una tragicomèdia, encara que tingui elements que l’acosten al gènere. És un fragment de vida situat en el present, amb internet i mòbils pel mig. Tot passa i se supera fins a cert punt car, com diu el personatge del pare en diferents ocasions, tot tindrà un final definitiu que farà trontollar el sentit profund de la vida, si és que en té algun.
L’obra compta amb un cert missatge esperançador lligat a la sort atzarosa de comptar amb una família pròpia, que s’estima, capaç de superar els mals moments i les crisis de gruix, d’admetre aspectes de la realitat actual que podrien provocar un cert rebuig i que, encara, de fet, inquieten els conservadors resistents (una filla viu amb la parella sense tenir intenció de casar-se i l’altra és lesbiana). Una família la qual, en moments difícils, farà pinya i tornarà a evocar les tradicions i els costums viscuts durant tantes celebracions, aquestes petites mitologies pròpies que creen vincles i senyals de pertinença. Mitologies que afloren en el transcurs de les celebracions més tradicionals que són, en el fons, una excusa per al retrobament.
Amb un ritme més pausat i menys moviment dels personatges amunt i avall d’aquest dúplex precari, sorollós i una mica claustrofòbic, així com amb menys anades i vingudes del lavabo, tot plegat es faria més evident i entranyable. Potser el món d’avui és així i no pot ser d’una altra manera. Els personatges acaben explicant els seus secrets i patiments amagats i es veuen gairebé abocats a fer-ho de forma ràpida, intermitent, una mica com en aquestes entrevistes de la televisió actual en les quals tallen a la gent sense manies per anar a publicitat, o els demanen que siguin breus i guillin aviat. En tot cas, és una sort poder-nos acostar a un autor en alça, contemporani i interessant a través d’un muntatge amb alguns punts febles però, també, amb moltes virtuts teatrals evidents que el fan imprescindible.
___________
Humans / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text de Stephen Karam / Versió d’Ernest Riera / Direcció de Mario Gas / Fins el 5 d’agost de 2018 / 1 hora i 30 minuts / www.teatreromea.com
