Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
El Premi Crexells porta un parell d’anys enllaçant polèmiques. Aquesta darrera edició va quedar deserta, després que els autors finalistes decidiren retirar les seues obre, després d’un canvi sobtat que violava les bases del premi. Fa dos anys, la polèmica va venir perquè va guanyar una novel·la autopublicada, aquesta. El problema va ser que el 2016 va ser, a parer meu, un any de bona literatura amb obres com Argelagues (Proa) de Gemma Ruiz, o Veus al ras (Club Editor) de Sebastià Perelló, entre molts altres títols d’una qualitat innegable. Un cop acabe la lectura de Crui. Els portadors de la torxa (Més llibres) puc dir que té llums i ombres i, sense voler fer gaire sang, no, aquest llibre no crec que fora –tal com va dir el jurat durant el lliurament- el millor llibre de narrativa que es va publicar durant el 2016.
Comencem pels punts que cal destacar i que, de ben segur, van ser els arguments que el jurat va valorar. Al llibre podem veure tot allò que no apareix a la gran majoria d’obres que tracten el tema del nazisme. L’autor neteja la polseguera d’aquells documents o històries que la resta menyspreen o obliden. Tot sovint, per ser un tema recurrent, els escriptors tendeixen a caure en sempre el mateix, fent novel·les semblants entre ells que no aporten res al panorama literari. En Buades fa una feina d’exhumació d’informació i ens l’ofereix amb generositat, amb un cert risc. Una altra de les virtuts és que té una gran càrrega moral, ens interroga i fa que reflexionem sobre les versemblances entre un passat que volem llunyà, i un futur que està més pròxim del que sembla veient els moviments d’ultradreta sorgint per tota Europa.
L’argument representa la transició des dels punts forts fins als febles. Un home gran, de noranta-cinc anys serà el gran narrador de l’obra. Diguem-ne que, si abans destacava la minuciositat per a detalls obscurs de la història, ací podem criticar –i em sembla que amb motius—l’agosarament que l’autor ha tingut amb aquest personatge. M’explique. Un tema com el nazisme s’ha de tractar amb fidelitat i rigor, i al llibre podem trobar dues hipòtesis: o el personatge de noranta-cinc anys té la millor memòria de tota la història o resulta un excés d’optimisme narratiu per part de l’autor. M’incline per la segona. Personalment, com ha passat a altres llibres que creixen a partir d’una narració d’un home gran, (Vegeu Records dorments, de Patrick Modiano) els buits i els detalls imprecisos hi han de ser per a aportar versemblança amb la realitat.
Un altre dels peròs és la forma de presentar-nos els llarguíssims monòlegs del protagonista. La resta de personatges són purament acompanyants, deixant una pregunta que sembla un caramel per a un home que té molt a contar. Intervencions curtes per part de la resta que contraresten amb llargs pensaments d’una trentena de pàgines que molts cops podien ser resumits en la meitat. Perquè us pugueu fer una idea, és com aquella pregunta que fa el pilota de la classe perquè el professor puga veure que atén. Doncs això.
Així i tot, aquests elements són qüestió de gustos, hi haurà gent que quedarà encantada, com també hi ha gent que plegarà el llibre amb les primeres trenta pàgines. Jo aposte per un punt intermedi, l’he llegit, no se m’ha fet (gaire) costós malgrat que tenia poques esperances per les crítiques desmesurades que ha rebut i que jo havia llegit. L’home desprèn una saviesa que cal apreciar, amb citacions pertinents i vivències severes pròpies del període en el qual narra la història. A més a més, aquesta ficció aprofita per a saber una mica més sobre temes desconeguts com la història del turisme o de la desorientació humana en una època convulsa.
Essent sincers, hi ha llibres molt pitjors que van estar publicats i ningú no va dir res, però també diré que em costa molt reconèixer en aquest llibre com el millor del 2016. L’autopublicació, en aquest cas ve donada no per una manca d’estil o de saber escriure (de fet, amb un canvi estructural aquest llibre m’haguera agradat molt més) sinó per un conjunt de circumstàncies alienes a l’escriptor dins d’un marc petit com és el del circuit literari professional.
