Ressenyar Ha llegado Isaías no es fàcil. Es tracta d’un brevíssim volum, d’una cinquantena de pàgines, de l’escriptor hongarès László Krasznahorkai. En la portada de l’edició d’Acantilado (que ha traduït, com sempre, Adan Kovacsics) es llegeix una nota de l’autor que demana al lector que afegeixi aquest quadern al seu altre llibre Guerra y guerra. Suposo que hem de considerar aquestes pàgines com una mena de preqüela, primer perquè va ser escrita un any abans de la novel·la i, segon, perquè hi ha algun petit detall argumental (una ferida de bala a la mà) que ens indica que aquests fets són anteriors. Tècnicament, però, el text funciona de manera independent, així que, en teoria, no cal haver llegit Guerra y guerra, tot i que, avanço, que és altament recomanable.
El protagonista torna a ser l’arxiver i historiador local György Korin, natural d’una petita ciutat a dos-cents quilòmetres de Budapest, que ens el vam trobar en aquella aventura per Nova York mirant de llegar a l’eternitat un manuscrit que havia trobat enterrat entre d’altres papers, sense que es conegués l’autoria ni cap altre referència. Recordem que després d’enllestir aquella tasca, Korin havia d’acabar amb la seva vida, perquè considera que ja no tenia cap mena de sentit.
A Ha llegado Isaías, Korin entra en un bar, de nom NON STOP, on es troba amb un home a qui, suposadament, portava temps cercant. Ara que ja el té al davant, Korin actua com una mena de profeta (com, de fet, era Isaías) i avisa a aquell estrany home, un àngel, de les catastròfiques perspectives de futur que té el gènere humà. Diguem que l’eix central és la pèrdua de sentit, o de valor, d’allò que històricament s’havia conegut com a «bé» i, de pas, allò conegut com a «sublim».
Tangencialment, Korin reflexiona sobre la desaparició de la noblesa (de tot allò noble, magnífic) en favor d’un altre tipus de poder, el que governa el món, més despietat, capaç de corrompre el llenguatge per adaptar-lo als seus interessos. Per culpa d’aquest poder, ja no hi ha una idea comuna del bé, cosa que provoca que tampoc hi hagi una del mal, i si no hi ha aquesta distinció (fer el bé i evitar fer el mal), el futur queda diluït en una mena de gran confusió que, novament, afavoreix a aquest poder, però condemna a l’ésser humà. Diu l’autor que a mesura que la roda gira, es perfecciona aquest poder.
Korin es mostra realment amoïnat per la realitat del món, hem d’entendre –una vegada llegit Guerra y guerra– que del món que acabarà deixant. Li dóna voltes al tema i arriba a la conclusió que el gran problema de tot va venir amb el racionalisme: quan la raó es va imposar en la societat i tot allò que era una impostura, una creació humana sense base racional, va quedar arrasat, incloent la noblesa, cosa que va permetre al poder despietat però racional consolidar-se. Si no existien els déus, tampoc la noblesa. Al voltant de Korin i del seu oient (només escolta, encara que no n’estem gaire segurs, més aviat sembla que només està concentrat en la seva cigarreta), hi ha una parella d’ancians, captaires, que no té cap mena de pudor a l’hora de tenir sexe entre ells.
L’amo del bar només apareixerà al final del relat, i s’intueix que també estava ocupat tenint sexe amb una dona. Potser és la mostra de què l’ésser humà ja s’ha corromput, que aquell àngel ja no pot fer res per la societat, que la condemna ja és ferma i per això a Guerra y guerra Korin es voldrà matar. També pot ser que aquell home sigui un farsant (de fet, el cambrer ho acabarà dient) i el nostre protagonista ha caigut en la seva trampa i s’ha condemnat ell mateix. No ho sabem del tot, el lector haurà d’interpretar. Com deia, aquest text pot funcionar com a peça independent, però té més joc si s’encaixa amb la novel·la (almenys, se li atorga un altre sentit, crec jo que més complet).
