Una de les coses que m’agraden de llegar cròniques de viatges d’altres èpoques és que em fan recordar, amb cert romanticisme, aquell temps en què viatjàvem sense mòbil, Internet, mapes interactius ni portals de reserves d’hotels. Els hotels es reservaven en agències o per telèfon, anàvem amb mapes que compràvem a la llibreria o ens donaven a l’oficina de turisme, ens perdíem per carrers, i si teníem dubtes, preguntàvem a qui fos. Ara tot és molt més accessible i fàcil, i no canviaria els avantatges tecnològics d’avui pel romanticisme del passat, però de tant en tant posar un punt de nostàlgia als records no està del tot malament.
Això és el que em passa quan llegeixo els viatges a peu de Josep Maria Espinàs: arriba a un poble i pregunta l’etimologia de tal paraula, on pot trobar el seu hotel o si algú li pot recordar la lletra d’una vella cançó que es cantava per la regió. A dia d’avui, tot això ens pot semblar desfasat, però llegint Josep Maria Espinàs, veiem com les noves tecnologies ens han allunyat una mica de vells hàbits com parlar amb la gent local, demanar per qualsevol cosa i deixar-se endur així per camins que no esperaves. Per altra banda, cada cop menys gent viatja amb un bloc de notes. Jo ho feia, cada nit a l’arribar a l’hotel, escrivia i escrivia, després em vaig comprar un ordinador que carrego en tots els viatges i mai escric res. Paradoxes de la vida moderna.
He llegit diversos llibres de caminades d’Espinàs, acostumo a escollir-los en funció del lloc que em vindria de gust visitar en cada moment. Aquests dies, davant la meva biblioteca, vaig decidir tirar cap al País Basc. Espinàs parteix, juntament amb el seu amic Sebastià Alquézar, d’Elorrio, en una ruta que el porta fins a Lekeitio, passant per pobles com Solaurren, Gerrikaitz, Markina o Gernika. L’objectiu final és acabar al mar, després d’un viatge per terres de secà. A mig viatge, com passa amb altres aventures de l’autor, s’incorporen l’editorial de La Campana, Isabel Martí, i el seu marit, Pau Ramis.
Diguem que, a grans trets, tot passa com en altres llibres: arriba a un lloc, presentar la planificació i anar fent: parlar amb gent d’aquí i d’allà, interessar-se per les arrels culturals del lloc, evitar llocs turístics, gaudir dels àpats i anar observant i apuntant tot allò rellevant per al relat. Fins i tot allò que no sembla gaire important, però que Espinàs ho convertirà en matèria narrativa, com són les troballes que el Sebastià Alquézar fa cada vegada que agafa una carretera (a peu, és clar): mòbils trencats, papers esbocinats… Qualsevol cosa abandonada per l’home té una història al darrere. Aquestes dos aventurers juguen a imaginar quina és.
L’autor, al seu pis de l’Eixample / Fotografia de Manel Haro
Ara que he llegit uns quants llibres de rutes d’Espinàs, puc dir –i aquesta és una apreciació molt personal- que el grau d’interès de cada títol està en el suc que li pot treure als habitants locals. És a dir, si les persones que es troben li expliquen coses interessants, això fa que el relat sigui més ric. Per exemple, recordo alguna conversa sobre política que va tenir al seu viatge per Extremadura o les reflexions dels ancians sobre la vida en el seu viatge per Castella (en aquest darrer, a més, mostrava molt bé la vida en pobles del centre de la península que s’estan quedant sense habitants). En canvi hi ha d’altres llibres que més enllà de les observacions del paisatge i de certes rutines, no acaben d’oferir-nos gaire cosa més.
Aquest A peu pel País Basc vindria a estar entre els dos grups. En general, m’ha semblat un relat poc profund, tret del seu pas per Gernika, que és la millor part del llibre. Així com a vegades es veu perfectament com cada viatger fa el seu viatge (és a dir, cada experiència és diferent de la d’una altra persona tot i està recorrent el mateix indret), en aquest cas els acompanyants de l’Espinàs fan més aviat de figurants.
Per altra banda, tenint en compte que recorre pobles de Bizkaia, he trobat a faltar una mica més d’indagació sobre l’empremta d’ETA en aquelles terres. Hi ha alguna referència, però molt somera. Estic segur que no era aquest un tema per tocar a la lleugera amb la gent d’allà, especialment si són desconeguts, però així com ens explica el bombardeig de Gernika (i ho fa molt bé), crec que sobre ETA podria haver dit alguna cosa més.
Finalment haig de dir –i em sap greu- que se m’ha fet pesada tanta referència a les capacitats de l’autor amb l’euskera. Al principi es justifica dient que no vol ser arrogant, i segur que no és així, perquè precisament Espinàs és un exemple d’humilitat, però tanta referència cansa. En definitiva, sempre és un plaer acompanyar l’Espinàs en un viatge i recuperar els seus llibres, però com passa amb qualsevol autor, alguns títols són més emocionants que d’altres.
