‘Luisa Miller’ i Rodolfo enamoren al Liceu

Sondra Radvanovsky i Piotr Beczała brillen en aquesta òpera de Verdi que tanca la temporada del teatre de la Rambla

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


La nit que s’ha viscut en l’estrena de Luisa Miller de Verdi al Liceu és d’aquelles que fa goig, i això que aquesta no és de les òperes més conegudes del compositor de Busseto, però quan tens una bona matèria prima sobre l’escenari i les coses surten bé, el públic del teatre de la Rambla sempre és molt entregat i agraït, especialment si venim d’un curs més aviat irregular. Aquesta Luisa Miller, una producció de l’Opernhaus de Zürich, tanca la temporada del Liceu de forma magistral, oferint l’oportunitat de gaudir d’un espectacle que és ple d’estímuls. Un d’ells és, com ja era d’esperar, les brillants interpretacions de la soprano estatunidenca Sondra Radvanovsky i del tenor polonès Piotr Beczała; l’altre, és clar, poder gaudir d’una obra de Verdi que no per ser menys representada resulta menys interessant; la direcció d’escena i l’escenografia són d’aquelles que sumen; i  la direcció musical ha donat l’oportunitat de conèixer al nostre teatre al veneçolà Domingo Hindoyan, jove encara però amb un currículum impressionant.

L’òpera de Verdi comença amb la celebració d’aniversari de Luisa Miller (Radvanovsky), qui està enamorada d’un jove que ha conegut al poble, Rodolfo (Beczała), el qual correspon el seu amor. Malauradament, el pervers Wurm (Marko Mimika), un cortesà al servei del comte Walter (Dmitry Belosselskiy), pare de Rodolfo, també se sent seduït per Luisa, així que no dubtarà a fer de les seves per aconseguir casar-se amb ella. Wurm avisa al pare de Luisa, el senyor Miller (Michael Chioldi), de què Rodolfo (que s’havia presentat amb el nom de Carlo) té altres plans en la seva vida que no inclouen a Luisa. Alhora, parla amb el comte Walter, qui sota cap concepte accepta que el seu fill es casi amb una noia que és d’una classe inferior i decideix accelerar el matrimoni de Rodolfo amb Federica (J’Nai Bridges). Com que Rodolfo es mostra en desacord, Walter decideix detenir Luisa i el seu pare, però Rodolfo avisa a Walter que si no deixa anar la seva estimada, dirà el que Walter va fer per arribar a ser comte, així que aquest l’allibera. Però la pressió no afluixa i Wurm amenaçarà Luisa que si no signa una carta on reconeix estar enamorada d’ell, el seu pare pagarà les conseqüències, així que ella cedeix. Aquesta carta arribarà a Federica i a Rodolfo, qui se sent dolgut, i la tragèdia comença a agafar força.

El llibret és obra de Salvadore Cammarano (autor també dels llibrets de Lucia di Lammermoor, Roberto Devereux o Il Trovatore, entre altres) i està basat en el drama burgès Intriga i amor de Schiller, un dels artífex del moviment Sturm und Drang. El text original va crear molta incomoditat entre les classes dominants per la denúncia que l’autor feia de les diferències socials, tot i que Cammarano se centra més en la història d’amor que no pas en les tensions sociopolítiques. Tot i que és una tragèdia, la música de Verdi és força vitalista en general, cosa que no ens ha d’estranyar, donat que amb Luisa Miller el compositor marca un punt d’inflexió en la seva producció, fent que música i text estiguin a un mateix nivell, afavorint un diàleg de tots els elements de la composició, i permetent noves tipologies de personatges, amb una psicologia més complexa i afavorint no només l’excel·lència vocal dels cantants, sinó també la seva expressivitat dramàtica. En aquest sentit, per treure el màxim partit d’una òpera com aquesta, que és més exigent del que pot semblar en un primer moment, cal que cantants i directors coneguin a la perfecció text i música.

El que fan Radvanovsky i Beczała, cantants molt estimats al Liceu, és precisament això, excel·leixen en l’aspecte vocal però també en l’interpretatiu, explotant al màxim els gris dramàtics i aprofitant les oportunitats de lluïment que ofereix aquesta òpera. Durant la representació, van ser diversos els moments en què el públic del Liceu es va entregar a sorollosos aplaudiment per als dos, tot i que va ser especialment destacable el reconeixement que es va endur Beczała després de cantar l’ària Quando le sere al placido, de l’acte segon, la més coneguda d’aquest rol. Realment és una sort poder gaudir d’aquestes dues feres, dos valors segurs que rara vegada deceben. Ara bé, Luisa Miller no va ser un èxit només per Radvanovsky i Beczała, ja que les interpretacions de la resta de cantats va estar també a l’alçada, molt especialment la del baríton Michael Chioldi en el rol de Miller (paper que havia d’assumir, en un primer moment Leo Nucci), que va fer aixecar el Liceu de la cadira amb la seva primera ària i no va baixar el nivell en cap moment. Els rols de Miller i de Walter són molt importants en aquesta òpera, ja que argumentalment és tan important la relació entre la parella protagonista com la relació entre els pares i els seus fills, així com la contraposició que s’estableix entre Miller i Walter. Els dos són pares que, en el fons, volen el millor per als seus fills, en un principi sembla clar que un és el bo i l’altre el dolent, però Damiano Michieletto (que ha demostrat intel·ligència i sensibilitat en la direcció d’escena) ha volgut remarcar les similituds que hi ha entre els dos, i no només les diferències, cosa que es veu especialment en una magnífica escena final. Cal fer esment aquí a un element dramàtic que funciona molt bé, i són els dos nens que van apareixent repetidament a l’escenari i que ens recorden la infància de la parella protagonista, no només per reforçar el dramatisme de la història d’amor sinó també la dels pares amb els seus fills.

Com deia al principi un altre dels estímuls era la direcció musical del veneçolà Domingo Hindoyan, deixeble de Barenboim que ja ha passat per la Metropolitan Opera de Nova York, el Teatre Mariinski de Sant Petesburg o la London Philarmonic. Hindoyan trepitjava per primera vegada el Liceu i encara que no hi havia res que ens fes dubtar de la seva qualitat, els que habitualment anem al teatre de la Rambla acostumem a posar-nos en actitud de precaució quan l’orquestra es posa a disposició d’una batuta que no coneixem gaire. Però Hindoyan va demostrar entendre perfectament el que aquesta partitura demanava i va fer gala d’una direcció amb caràcter, dramàtica quan tocada i enèrgica quan el moment ho reclamava. Potser en els moments més àlgids aquesta energia se li anava una mica de les mans, però en general el director va saber jugar fort i arriscar, cosa que li va sortir prou bé. El cor del Liceu va estar en la seva línia, molt correcte, sota la direcció de Conxita Garcia. L’altre element clau de la nit va ser l’escenografia de Paolo Fantin, una gran plataforma giratòria i un escenari que marcava en tot moment la diferència de classe social de manera subtil però efectiva. Finalment, val la pena destacar també la il·luminació, a càrrec de Hans-Rudolf Kunz, que en aquesta Luisa Miller proposa un estimulant joc de llums i ombres que ajuden a donar ambient al drama. En definitiva, un bon exemple de què quan tot està ben engranat i quan tens talent fora i dintre de l’escenari, les coses han de sortir bé a la força.

 

__________

Luisa Miller / Giuseppe Verdi​ / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Domingo Hindoyan / Director d’escena: Damiano Michieletto / Escenografia: Paolo Fantin / Intèrprets: Sondra Radvanovsky, Piotr Beczała, Dmitry Belosselskiy, J’Nai Bridges, Marko Mimica, Michael Chioldi, Gemma Coma-Alabert i Albert Casals  / 14 de juliol de 2019 / www.liceubarcelona.cat

Categories
CLÀSSICAESCENAÒperaÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES