Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Tenia molta curiositat per llegir aquesta novel·la de Prudenci Bertrana que va recuperar Edicions de la Ela Geminada el 2013. Bé, més que recuperar, hauríem de dir rescatar, perquè Violeta, la primera obra de Betrana, ha estat inèdita des que va ser escrita, l’any 1899, que l’autor tenia 32 anys. Es diu fàcil, però cal aturar-se un moment a reflexionar-ho: l’autor de Josafat, un dels noms forts de la literatura catalana, ha tingut una novel·la guardada més enllà de la seva mort, durant més d’un segle. Que aquest petit segell editorial hagi pogut treure-la a la llum finalment em sembla un esdeveniment d’una gran importància per a les nostres lletres, especialment perquè l’editor d’Edicions de la Ela Geminada, Oriol Ponsatí-Murlà, en aquesta biblioteca dedicada a l’autor, ha volgut ser molt respectuós amb el text original, i això vol dir que els lectors tenim la gran oportunitat d’apropar-nos sense gaires filtres al Prudenci Bertrana més autèntic. Com diu Xavier Pla en la presentació d’aquesta col·lecció, l’autor, com tants d’altres puntals de les nostres lletres, ha estat sotmès, al llarg del temps, a «regularitzacions maldestres o discutibles» i a «correccions normatives actualment considerades com a excessives» que han afegit, en alguns casos, «errors de lectura, interpretació i comprensió». Crec que Pla toca un tema apassionant sobre el que caldria escriure pàgines i pàgines.
Però anant a Violeta, si la novel·la ha estat arraconada durant tant de temps ha estat per desig del seu autor. Ho explica molt bé en la introducció de la novel·la Glòria Granell, especialista en l’obra de Bertrana, quan cita un discurs que el propi autor va pronunciar als Jocs Florals de 1935: «Servo en el fons obscur d’un calaix, ben embolicat amb paper d’embalar i ben lligat amb cordills gruixuts, com si fos quelcom que pot esquitllar-se i comprometre’m, un manuscrit inèdit; la primera temptativa de narrador, escrita en aquell sota teulat del carrer de les Bernardes. Hi ha en les lletres el tremolor d’una mà que ha oblidat la disciplina dels cartipassos; hi ha des de la primera paraula a l’última, una anarquia gramatical feréstega, hi ha en cada ratlla gargots, afegits, esborranys i en el conjunt, una innocència elegíaca d’aprenent romàntic, que esbrava la seva melancolia de solitari». Poc més tard, escriuria un altre discurs titulat, de manera prou eloqüent, «Història d’una novel·la que mai no es publicarà», una sentència que es va complir almenys durant vuit dècades més. Ara bé, ¿tenia tants motius Bertrana per desconfiar de la seva primera novel·la?
Violeta explica la història d’una nena òrfena que és adoptada per un matrimoni que decideix acollir-la només pensant en la compensació econòmica que podran rebre a canvi. Bertrana ens descriu aquest matrimoni i la casa on viurà la nena d’una manera profundament desencisadora: «S’havien casat de cop i volta i no es podia saber si s’estimaven perquè mai ningú els hi havia vist dir-se paraula, ni fer cap manifestació que ho indiqués», «era tal la dida d’estatura baixa, tenia el front mesquí, el cabell aspre i rissat, els ulls petits, el nas arremangat i la boca, de llavis estrets, s’encorbava dels extrems envers la barba, lo que li dava una expressió de duresa i tossuderia», «al revés de les del seu ofici, enraonava poc, però, quan ho feia, ses paraules eren seques, aspres, plenes de mal humor i mala intenció, feien l’efecte de fuetades», «el marit era un home vulgar a tot ser-ho: de tipo indefinible, portada a dintre el pit un cor que era solsament una bomba que repartia la sang pels indrets del cos amb més o menys regularitat», «vivien en la plaça d’una església en un primer i últim pis d’una caseta humida, escrostada i vella». Vaja, que tot indica que Violeta no ho tindrà gens fàcil en aquest ambient.
De fet, Bertrana no s’amaga des de bon començament de la tragèdia que té preparada per aquesta noia i obre la novel·la amb una frase reveladora: «la mort és el consol de les ànimes blanques i els cors orfes». La jove protagonista viu, doncs, sota una disciplina fèrria de la seva mare adoptiva, pràcticament sense trepitjar el carrer. És una jove malaltissa, feble i amb cap perspectiva vital més enllà de fer cas a la senyora de la casa. Tot canvia, però, quan el pare adoptiu comença una nova feina i necessita que Violeta li porto el dinar cada dia. De sobte, la protagonista surt al carrer, descobreix la natura, les flors, el sol i s’adona de tot el que s’ha estat perdent. No només això, també es creua amb un jove que sembla afectat per algun desencís. Violeta s’enamora ràpidament i durant una llarga temporada els seus pensaments estaran dedicats només a aquest noi que no coneix i a comptar els dies que falten per a la propera primavera, moment en què podrà sortir a collir flors. Però Bertrana no tindrà gaire pietat amb el seu personatge i farà que la vida de la Violeta sigui un maldecap i un disgust rere l’altre. Massa dolor per una joveneta tan sensible i necessitada d’afecte.
No es pot negar que en aquest relat trobem molta ingenuïtat per part del seu autor. Situacions escrites, com deia Bertrana, amb «una innocència elegíaca d’aprenent romàntic, que esbrava la seva melancolia de solitari». El lector veu molt fàcilment les intencions de l’escriptor en tot moment i es nota que va a per feina, amb unes imatges molt clares al cap que vol explotar. De fet, al final d’aquesta edició, l’editorial ha inclòs el text «Història d’una novel·la que mai no es publicarà», on Bertrana explica la naturalesa del seu relat, les vivències d’infantesa que el van influir a l’hora d’escriure’l i les imatges que li van venir al cap quan passejava tot buscant inspiració. Val la pena llegir aquest d’epíleg com val la pena endinsar-se en aquesta novel·la que, tot i que no és una obra mestra, sí que mostra la gran sensibilitat de l’autor a l’hora de retratar el mal d’amor, un tema que explorarà en les seves obres successives. A Violeta trobem algunes imatges que són molt poderoses, pensades més per la ment d’un pintor que per un gran narrador, i Bertrana llavors pintava i escrivia. Amb el temps, maduraria com a escriptor i m’atreviria a dir que amb Tieta Claudina (1929) recuperaria l’essència d’aquest relat.
Em resulta impossible no establir ponts entre Violeta i Tieta Claudina, els personatges tenen un patiment similar, recorren un camí semblant i s’enfronten a un desenllaç que no està tan allunyat l’un de l’altre. La diferència és que Tieta Claudina és una novel·la molt més madura, sense pecar d’aquesta innocència romàntica, i més ben resolta. De fet, Tieta Claudina em sembla una joia de les nostres lletres. Sigui com sigui, tenir l’oportunitat de llegir Violeta és d’agrair perquè aquí tenim els fonaments de tot el que serà l’obra de Prudenci Bertrana. És un relat petit, imperfecte, però ple d’estímuls i bones intencions que ofereixen al lector el gaudi de la seva lectura. Prudenci Bertrana no és només Josafat, és molt més, i és important que hi hagi iniciatives per apropar als lectors la totalitat de l’obra d’autors com ell. Les edicions d’aquesta Biblioteca Prudenci Bertrana que ha publicat Edicions de la Ela Geminada són autènticament delicioses, no només per la cura filològica amb que han estat pensades sinó també per la bellesa de cada volum i pels textos complementaris que acompanyen cada obra. Són una autèntica meravella.
