Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Feia massa temps que tenia pendent anar a veure James Rhodes (Londres, 1975) en directe. Aquest pianista britànic, resident des de fa uns anys a Madrid, s’ha guanyat l’afecte i admiració de molta gent des que va publicar el seu primer llibre, Instrumental (Blackie Books) on explicava, de manera molt directa, tots els traumes físics i emocionals que arrossegava des que amb sis anys va ser violat pel professor d’educació física de l’escola on estudiava. Aquell llibre, però, no només eren unes dures memòries, també era una llum d’esperança que es projectava a través de la música. A ell, la música el va salvar i des de llavors ha volgut dedicar la seva vida, no només a interpretar-la, sinó també a difondre-la.
Després d’aquell Instrumental, Rhodes va veure multiplicats els seus concerts i les entrevistes en mitjans de comunicació. Fruit d’aquella aventura, va publicar un altre llibre, Fugas (Blackie Books), on reflexionava sobre tot plegat. Més enllà dels seus llibres, però, Rhodes guanya seguidors a les xarxes socials gràcies al seu sentit de l’humor, al seu caràcter proper i a la seva lluita perquè els governs dediquin més esforços i recursos a la protecció dels menors davant de possibles casos d’abusos sexuals. Per als lectors no iniciats en la música clàssica, els llibres de Rhodes són també una bona manera de veure el costat humà de molts compositors i, per tant, una via per endinsar-se en la música, fent d’aquesta una experiència més personal.
Ara bé, Rhodes és, sobretot, un pianista. No un de qualsevol, sinó un pianista capaç de vendre totes les entrades allà on va. Al Palau de la Música va penjar el cartell de localitats exhaurides dues vegades i ahir gairebé va omplir el Liceu amb un programa que volia sumar-se als concerts en homenatge a Beethoven en el seu 250è aniversari del seu naixement. Rhodes va interpretar la Sonata N. 15 in D Major Op. 28 (Pastoral), la Sonata 27 in E major Op. 90 i la Sonata N. 21 in C, Op. 53 (Waldstein), amb un preludi de Bach com a introducció i amb tres propines finals. El públic, com era d’esperar, va sortir molt complagut d’aquesta experiència de comunió amb Rhodes i amb la música.
Cal dir que Rhodes sempre ha volgut mostrar-se molt irreverent sobre l’escenari, com si fos una estrella pop o rock, però interpretant Bach o Beethoven. Entre peça i peça acostuma a dirigir-se al públic per fer-lo riure i explicar anècdotes dels compositors. Ahir, per exemple, va començar els seus parlaments amb un Fuck Santiago Abascal! i amb un I am so sorry about Brexit. En les propines, just abans d’encetar una peça de Schumann, va voler fer creure als assistents que, en realitat, s’atrevia amb la Bohemian Rhapsody de Queen, cosa que hagués estat molt bé que passés, per cert. Dic això per entendre el grau de complicitat que hi ha entre ell i el seu públic.
Ara bé, he de dir que jo vaig arribar al Liceu amb un parell de preguntes molt clares: És James Rhodes un bon pianista? ¿El fet que ompli auditoris és mèrit de la seva qualitat interpretativa o és fruit de la seva personalitat, de la gran estima que ha generat aquests anys? Les respostes van venir ràpid. Rhodes sap tocar el piano, només faltaria, però més que interpretar, llegeix. És a dir, el britànic transmet emocions quan parla, però no tant quan toca. Fa lectures més aviat acadèmiques, sense que es noti una gran capacitat per crear nous discursos o fer noves lectures. La música no és només tocar les notes que hi ha en una partitura, cal tenir caràcter per adaptar-les, dialogar amb elles, manipular-les una mica si cal. La música és relat, és un discurs que l’intèrpret ha de saber entendre, fer-lo seu i expressar-lo. Dit d’una altra manera, la música no és arqueologia, és un organisme viu en ple moviment. Cert és que hi ha intèrprets que no estarien d’acord amb mi, que aposten per una expressió gairebé matemàtica del que hi ha en una partitura, però quan això passa, els concerts acaben sent una mica freds, avorrits fins i tot. I jo ahir, al Liceu, amb tota la meva admiració i simpatia per Rhodes, em vaig avorrir.
