Una ‘educación sentimental’ que vol dir molt i no diu res

Al D’A Film Festival s’ha pogut veure una mena de documental d'autoficció de Jorge Juárez que és, en essència, un exercici d'amor propi

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El D’A Film Festival Barcelona, que enguany s’ha pogut seguir a través de Filmin, ens ha deixat algunes sorpreses, però també algunes grans patinades. Això ja sol passar en els festivals de cinema d’autor, on participen directors que aposten per narratives trencadores o històries comunes però amb una mirada molt personal. El risc d’aquesta mena de cinema – que m’entusiasma!- és que a vegades exalta massa l’ego d’alguns creadors que es pensen que tenen una idea brillant al cap, que s’estimen profundament, i que tenen la convicció que facin el que facin serà una genialitat. Però no, és clar, el resultat no sempre és tan excel·lent com ells s’esperaven, sovint ens ofereixen pel·lícules molt maldestres, amb problemes de ritme, coherència o tècnica que hi suren des dels primers minuts. Això no sempre passa només amb les primeres pel·lícules –i sabent que hi ha òperes primes fascinants-, a vegades aquestes errades o desajustos es van repetint en projectes diferents.

Dit això, una de les pel·lícules que he vist en el D’A Film Festival és La educación sentimental, dirigida per Jorge Juárez, de seixanta-cinc minuts de durada, que venia presentada com «un dels grans debuts del cinema espanyol de l’any.» La veritat és que no sé qui escriu aquesta mena d’afirmacions, si ho fa el festival, la productora o el propi director, perquè si aquesta pel·lícula és un dels grans debuts del cinema espanyol, mare meva com ha de ser la resta. En un dels comentaris dels usuaris de Filmin, vaig llegir una advertència de la qual no en vaig fer cas: demanava que no perdéssim el temps amb La educación sentimental, que hi havia moltes altres pel·lícules per veure en aquest cicle i el temps era molt limitat. I tenia raó, perquè en aquesta pel·lícula no he vist res –absolutament res- que pugui destacar en positiu. Més aviat al contrari, m’ha semblat un projecte egocèntric, pretensiós, maldestre i sense cap mena de sentit. Vaja, com aquells primers curtmetratges que fan alguns joves estudiants de cinema, que tenen pocs recursos, zero experiència, molta empenta i tiren del que tenen més a mà.

En aquest cas el director és també protagonista d’aquesta mena de documental d’autoficció. Explica que, per culpa de la crisi econòmica, la seva xicota va haver de marxar a Astúries amb la seva família i ell es va quedar a Madrid. Al principi van aguantar com van poder, amb viatges amunt i avall, però amb el temps la distància va començar a ser un problema. Quan tot semblava que s’acabaria, el director descobreix, gràcies a la seva xicota, que, on ella viu, hi ha un cinema i que l’home que fa les projeccions pot ser interessant per a un projecte cinematogràfic, així que el protagonista troba en això l’excusa perfecta per seguir anant a Astúries. Passats els primers minuts de la pel·lícula, on aquest home és la peça central, el director s’oblida d’ell, després el recuperarà, però, mentrestant, va intercalant imatges i materials de manera incoherent, amb personatge que no ens presenta, o que ho farà quan ja hàgim perdut la paciència.

No he acabat de saber exactament què volia dir-nos amb la seva pel·lícula: per una banda fa reflexions sobre la bombolla immobiliària i la posterior crisi econòmica, després ens ensenya els seus avis veient la televisió, ens passa imatges casolanes de la seva infantesa, de tant en tant apareix la seva xicota… Però tot sense cap coherència, només amb el lligam d’una avorridíssima veu en off –que, evidentment, és la del mateix director- que ens va explicant coses que en cap moment m’han semblat interessants. De fet, es notava que aquesta veu en off volia ser marcadament dramàtica, dir coses colpidores, que sonessin bé. A sobre, el so és d’una qualitat molt deficient. Així que, per moltes voltes que li dono, no he entès com aquesta pel·lícula ha acabat en un festival com el D’A, com ha anat a parar a Filmin, i com jo he perdut seixanta-cinc minuts de la meva vida que no he pogut dedicar a una altra pel·lícula. Per cert, cada títol del festival venia introduït amb una breu explicació del director, i en aquest cas, quan encara no havia vist la pel·lícula, ja vaig pensar: mare de déu quina xapa m’està fotent aquest noi! En fi, podria dir més coses, però ja he perdut prou temps.

Categories
CINEDocumentalDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Olyan mint otthon Como en casa Marta Meszaros

    Retrat del desarrelament

    A la pel·lícula 'Olyan mint otthon (Com a casa)', de Márta Mészáros, un home torna a la seva Hongria natal després d'haver viscut a Nova York.
  • Terry George la promesa

    ‘La promesa’, retrat d’un genocidi sovint oblidat

    La pel·lícula de Terry George planteja un triangle amorós que ens porta al 1915, a les acaballes de l’Imperi Otomà.
  • Szép lányok, ne sírjatok

    Música i rebel·lia

    A ‘No ploreu, precioses!’ la directora hongaresa Márta Mészáros retrata una generació de joves inconformistes seduïts per l’escena musical de la seva època.
  • Holdudvar Márta Mészáros

    Trencar cadenes

    A ‘Holdudvar (Vincles)’, la directora hongaresa Márta Mészáros retrata una dona que després de quedar vídua en una època grisa vol recuperar la llibertat perduda.