Marta Planes. Lleida / @martaplanes
A Les campanes bessones (Amsterdam en català amb traducció de Blanca Busquets i Alfaguara en castellà amb traducció de Lotte Katrine Tollefsen) Lars Mytting, autor d’El llibre de la fusta i Els setze arbres del Somme manifesta de nou la seva fascinació per la naturalesa en general i la fusta en particular. En aquest cas, però, el protagonista no són els arbres sinó la fusta un cop processada, embellida i convertida en una joia arquitectònica: una stavkirke, una església medieval noruega construïda sobre sòlids pilars de fusta: «els pals i l’armadura es van obtenir dels pins gegants, (…) l’església de Butangen es va adornar amb una abundància de detalls procedents de les creences nòrdiques. Va acabar sent una mena de tron de l’era vikinga pintat de cristianisme, i diversos artesans de la fusta van passar estius sencers decorant l’església amb talles de serpents marines».
L’església en qüestió, a més, és coneguda a tota la regió per les campanes bessones que coronen el campanar, que «se sentien a tres pobles de distancia». Aquestes campanes van ser donades a l’església pel pare de dues germanes siameses a qui déu va concedir la sort de poder morir pràcticament alhora. Mentre els motlles de les campanes s’omplien de bronze, el pare hi va abocar tota la coberteria de plata, un grapat de monedes i per cada noia un floc de cabells i una ungla, fet que els va atorgar, a més d’una preciosa sonoritat, la capacitat de predir el futur que es creu que les noies també posseïen.
Després d’aquesta introducció, el gruix de l’obra se situa al 1880. Les campanes bessones han vist desfilar els anys i els segles sense que la vida a Butangen hagi canviat gaire: «el poble anava vint anys per darrere dels pobles veïns, que anaven trenta anys per darrere de les zones urbanes noruegues, que anaven cinquanta anys per darrera de la resta d’Europa». Un nou pastor, Kai Schweigaard, arriba a la comunitat amb la intenció «d’eliminar tota font de superstició i font de fantasia popular» i amb l’ordre del bisbe de construir una església nova, ja que «el més gran obstacle extern per a la religió són aquestes horribles esglésies fredes». Sense anar més lluny, durant el primer culte de l’any, una feligresa mor congelada perquè la neu i el gebre traspassen entre els taulons solcats d’escletxes.
Astrid, descendent de les siameses Hekne, se sent atreta pel pastor, però quan s’assabenta que l’església es desmuntarà per anar a parar a Alemanya, comença a sospitar que les campanes estan incloses en el lot i farà l’impossible per impedir que se les emportin: «era com si tots els avantpassats s’alcessin de les tombes i acordessin que ella seria la seva missatgera». Astrid és una noia moderna i curiosa, que llegeix els diaris vells que li deixa el pastor i que voldria veure món més enllà del lloc on ha nascut, però també estima i respecta les tradicions, sobretot tot el que envolta aquest parell de campanes de les quals se sent responsable.
Completa el triangle Gerhard Schönauer, l’arquitecte alemany que arriba a Noruega amb l’encàrrec de dibuixar minuciosament l’església, tant de dins com de fora amb l’objectiu que pugui ser reconstruïda peça per peça a Dresden. Quan Gerard comença a dibuixar la stavkirke no entén l’estructura ni aconsegueix plasmar-la sobre el paper, fins que, quan s’enamora d’Astrid, se li revela la veritat. «es va aixecar i va observar els arcs en forma de ferradura que connectaven les columnes. Va entendre com havien aconseguit aquella sensació de llargada a la nau de l’església, (…) va descobrir que les creus del trifori no suportaven el pes, sinó que l’alçaven. Tot d’una, l’olor de brea havia adquirit una mena de simpatia, fins i tot els cruixits de terra sonaven familiars. Va agafar el llapis i va fer un esbós. Per primer cop en molt de temps, va mirar amb aprovació la seva feina».
Un altre tema que tracta reiteradament Mytting són les elevades morts que es registren durant els parts. Són especialment colpidores les converses d’Astrid amb la llevadora del poble i els mètodes que aquesta fa servir per intentar salvar les mares quan ja no és pot fer res per al nadó. A més de descriure meticulosament els objectius i les motivacions de cada personatge, Mytting se submergeix en les dures condicions de vida en què el fred marca el futur de cultius, animals i persones. Mytting desplega l’estil slow que va portar a la màxima expressió a El Llibre de la fusta i l’aplica a cada escletxa de fusta, cada volva de neu. La descripció de la missa del primer dia de l’any és tan detallada que fa venir fred. L’església, l’arribem a veure, a conèixer i a estimar fins que sentim la pèrdua de cada peça que n’arrenquen. Les campanes repiquen dins dels nostres caps, avisant-nos del perill imminent que els tres protagonistes temen però no són capaços d’aturar. Així doncs, aquest és un treball d’escriptura tan artesanal com la dels homes que van construir l’església de Butangen, només amb fusta i unes quantes maces bastes, malls i destrals matusseres i tot i així van saber embellir-la amb preciosos detalls. Mytting construeix un edifici literari tan perfecte com la stavkirke i tan màgic com les campanes bessones.
