Cristian Olivé. Barcelona / @xtianolive
Listas, guapas, listas, d’Anna Pacheco, és una novel·la de joventut i de transició: la protagonista passa de ser una nena a una adulta, jove malgrat tot. Aquella joventut que pesa poc perquè encara no t’ha enfrontat amb la duresa de la vida; aquella joventut que et fa pensar que ho saps tot, que res no t’atura i que pots opinar de tot perquè el món és teu. El cop de realitat, llavors, acostuma a ser fort i adonar-se, com ho fa la protagonista, que fer-se gran no només vol dir tenir més experiència, sinó haver de prendre decisions que no voldries, costa d’assumir. Aquesta novel·la parla de la vida i dels seus canvis; de madurar i de la necessitat d’encaixar en les noves etapes. Parla de deixar enrere una vida anterior que semblava que havia de ser per sempre i que de cop s’ensorra. Fer-se gran és això. És fer esclatar la bombolla de la innocència.
La protagonista ens regala reflexions sobre l’alliberament sexual i confessa que arriba un moment en què cal triar entre uns amics o uns altres: els de tota la vida i, per tant, perpetuar els mateixos rols per sempre; i els de la universitat, que potser li faran veure el món amb uns altres ulls. Per què escollir? Perquè uns i altres són tan oposats que segurament no s’entendrien plegats. La seva amiga de la infantesa, la Yaiza, no coneix els flamants amics de la universitat perquè ni ells van al barri ni ella en surt mai. Encaixar implica renúncies i assumir que res no és fàcil. Si hi ha un capítol memorable en la història és quan conviden la protagonista a una inauguració d’un pis i no hi troba el seu lloc. No obre la boca per no decebre i no participa a cap conversa perquè aquella sèrie de què parlen, de fet, no l’ha sentida en la seva vida. I parlen d’una música que desconeix del tot. Tothom és tan pretesament intens que no se li acudiria esmentar els discos que té a casa: El Canto del Loco, Malú i molt d’Operación Triunfo. Potser no hi pinta res, o potser és que ha perdut la confiança en si mateixa obligant-se a una vida que no ha de ser la seva.
També hi ha un feminisme que remet a temps passats perquè es queda curt. Com ha canviat tot i el que queda encara. Es desprèn, això sí, una visió de les relacions amoroses que s’oblida de la dependència i del romanticisme tòxic. Quan la protagonista trenca amb la parella, encara li queda molta gent per conèixer. Per què estar enamorada tant de temps i tan aviat si encara queda massa per descobrir, es pregunta. L’autora construeix una història de trama i aparença senzilla, però amb personatges tan reals que podríem haver estat nosaltres. El seu estil mordaç i trencador, fins i tot diria agosarat, provoca la rialla més absoluta en més d’una pàgina. I les constants referències a la cultura pop dels 90 i dels 2000 marquen la línia del temps i de la nostàlgia. Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya) posa sobre la taula la necessitat de tractar uns temes socials però deixa que sigui el lector qui hi aprofundeixi pel seu compte. Un llibre que defineix una època i que, sens dubte, serveix per saber on érem, on som ara i el que encara falta per arribar on volem ser.
