Una ‘Traviata’ amb desequilibris però in crescendo

Torna al Liceu la producció que va fer David McVicar de l'òpera de Giuseppe Verdi, amb direcció musical de Speranza Scappucci
la traviata liceu
Foto: © A. Bofill (Liceu).

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


La d’ahir va ser una nit estranya al Liceu, perquè ni tan sols una òpera reconeguda i estimada com és La Traviata va poder garantir una mínima presència d’espectadors que evités la sensació de desangelament. Les restriccions d’aforament imposades per les autoritats sanitàries a causa de la Covid, l’estrena de l’òpera en l’inici del pont de desembre i segurament el fet que molts abonats i públic general encara no s’hi veuen amb cor d’anar a un teatre per prudència van fer que el panorama fos poc estimulant, gairebé com si es tractés d’un assaig general amb espectadors convidats. I això que unes quatre-centes persones van anar a veure aquesta Traviata, que no és poca cosa, però la xifra és dramàtica si pensem que unes mil nou-centes localitats estaven buides (el límit estava en cinc-centes entrades). En el primer entreacte, un espectador de la tercera fila li comentava a un conegut que els cantants devien estar molt desmotivats davant un Liceu buit. La imatge era realment impactant i dolorosa i la sensació abans de començar l’espectacle era que, passés el que passés sobre l’escenari, aquella era una cita que caldria reivindicar justament per reclamar la urgent necessitat de protegir la nostra cultura.

La Traviata que podem veure al Liceu és una vella coneguda, es tracta d’una producció pròpia liderada per l’escocès David McVicar que ja es va programar la temporada 2014-2015. McVicar tenia la ferma intenció de rescatar l’òpera de Verdi de les versions que al llarg de la història l’havien representat com una profunda i colpidora història d’amor impossible, la qual cosa segurament hagi estat una de les claus de la seva popularitat al llarg del temps. Però Verdi no donava mai fil sense puntada, i només cal recordar la indignació que va provocar La Traviata en la seva estrena a Venècia el 1853, ja que el públic burgés va veure retratada les seves misèries en aquella història protagonitzada per una prostituta de luxe que seduïa els mateixos homes de bé que després anaven acompanyats de les seves esposes als teatres d’òpera. El públic de La Fenice es va mostrar molt crític amb aquella obra, un rebuig que va sorprendre i ferir Verdi, qui va concloure que el temps diria si aquell mal començament era per un problema amb els cantants (que tampoc van entusiasmar al públic) o amb ell mateix. No cal dir que La Traviata va aconseguir ocupar el lloc que es mereix en la seva producció operística.

Així doncs, la proposta de McVicar és més aviat sòbria, clàssica, perquè vol que ens imaginem la societat que Verdi volia retratar. Vol que gaudim de la història d’amor entre Violetta i Alfredo, però sense perdre de vista que els dos protagonistes són víctimes d’un sistema que els impedeix estimar-se. Alfredo és un jove fill d’una família benestant, forma part de l’alta societat, i s’enamora de la cortesana Violetta en una festa. Ella al principi el rebutja, però quan veu que el seu amor és autèntic, comença a dubtar si no serà ell l’home de la seva vida. En el segon acte ja veiem que han decidit fer el pas d’estar junts, ella ha renunciat a la seva vida passada, però la felicitat que senten es veu truncada quan apareix el pare d’Alfredo, Giorgio Germont, per demanar-li que trenqui aquella relació donat que això posa la seva família en una situació compromesa que dificulta que la seva filla –germana d’Alfredo- pugui tenir el matrimoni desitjat. Violetta, dolguda, accepta la petició de Giorgio i fa creure Alfredo que marxa per altres raons, la qual cosa el fa enfadar al sentir-se traït per la seva estimada.

És a dir, la mateixa societat benestant que en el passat reclamava els serveis de Violetta ara sembla donar l’esquena a la seva relació amb Alfredo. En el tercer acte, veurem una Violetta consumida per la tuberculosi que mor entre els braços d’un Alfredo desfet davant dels ulls del seu pare, Giorgio, que ha entès, massa tard, que aquell era un amor que havia de protegir i no pas destruir. D’aquesta manera veiem com el personatge de Violetta va evolucionant al llarg de l’òpera, passa de la joia i la diversió de la festa del primer acte al dolor de la ruptura del segon acte i la malaltia en el tercer. Tres personatges, doncs, molt diferents en un de sol. El nostre imaginari de Violetta està construït sobre la interpretació de grans sopranos, és un rol que exigeix molt tant a nivell vocal com a nivell dramàtic. Són quatre les sopranos que faran de Violetta en aquestes funcions, la primera de les quals ha estat Kristina Mkhitaryan, que debuta així al Liceu.

Mkhitaryan no va tenir una arrencada molt lluïda, en el primer acte apuntava que el rol la superava una mica, li mancava força i fins i tot semblava que la seva veu s’apagava en la seva respiració. En canvi, va estar molt millor en el segon acte, especialment en el central duet amb el pare d’Alfredo, i va fer un bon tercer acte, amb una interpretació poderosa i dramàtica en el seu duet amb Alfredo. Així doncs Mkhitaryan va anar creixent a mesura que el seu personatge es tornava més tràgic. Més equilibrat (o lineal) va ser el paper de Pavol Breslik com Alfredo, tot i que massa just; el tenor va mantenir una interpretació en general discreta i una mica freda. Vaig trobar a faltar més expressivitat i contundència en la seva veu, just el que sí va saber transmetre el baríton George Gagnidze en el seu rol de Giorgio Germont. La seva va ser una presència escènica en tota regla, imposava amb la seva figura i amb la seva veu, va demostrar no només que entenia el seu rol sinó que el feia seu, se’l creia i ens el mostrava de forma severa i dramàtica. Per a mi, Gagnidze va ser el millor de la nit.

En la direcció musical va estar la italiana Speranza Scappucci, qui després d’un preludi delicat i conservador, ràpidament va demostrar que havia aixecat la batuta per imposar personalitat. La seva va ser una direcció amb dinàmiques molt contrastades, amb ritmes accelerats en els moments festius de la història però molt atenta també perquè la música abracés les escenes més dramàtiques i intimistes. Malauradament, la veu de l’orquestra va estar, massa sovint, molt per sobre de la veu dels cantants, i això va ser especialment evident en alguns moments clau com el duet del segon acte entre Violetta i Giorgio Germont o fins i tot en algunes de les intervencions d’Alfredo on l’orquestra semblava robar-li el protagonisme que hauria de tenir la seva veu (recordem, discreta). La direcció de Scappucci la vaig trobar plena d’idees i bones intencions, algunes de les quals funcionaven, es nota que al darrere hi ha un exercici de fer una lectura molt personal de La Traviata, però és important que la música estigui sempre en equilibri amb les interpretacions dels cantants, que no sigui massa sorollosa i, per tant, cal saber controlar els excessos, especialment els dels metalls. Per la seva banda, bona feina la del cor, dirigit per Conxita Garcia. En definitiva, no estem davant de la millor de les Traviata, però hi ha prou elements estimulants que mereixen una visita al Liceu.

 

__________

La Traviata / Giuseppe Verdi / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica del Gran Teatre Liceu / Directora d’orquestra: Speranza Scappucci / Direcció d’escena: David McVicar / Direcció del Cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Kristina Mkhitaryan, Gemma Coma-Alabert, Laura Vila, Pavol Breslik, George Gagnidze, Antonio Lozano, Gerardo Bullón, Tomeu Bibiloni, Felipe Bou / 4 de desembre del 2020 / www.liceubarcelona.cat

Categories
CLÀSSICAESCENAÒperaÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES