Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G
La nit del 2 de novembre de 1700, quan el rei Carles II es troba agonitzant de mort i marxa sense deixar un hereu al tron això, un cec canta en una taverna això: «Diuen que es mor el rei / jo dic que ens enganyen / Espanya és la que es mor / i la vol heretar França.» El poble espanyol, mentrestant, no vol reis estrangers i té por del que pugui venir després del seu decés. En aquest ambient de crispació social i incertesa monàrquica es mou Ocaso y aurora (Seix Barral). La seva autora, la periodista i escriptora salmantina Matilde Cherner (1833-1880), va utilitzar el pseudònim de Rafael Luna per publicar aquesta novel·la en la seva època. No obstant això, l’editorial Seix Barral ha tatxat el pseudònim de la coberta del llibre per reflectir-hi el nom real de l’autora sense els tabús vuitcentistes sobre el rol de gènere.
Aquesta història transcorre en una sola nit, la de la defunció de Carles II, a la ciutat de Madrid. Està dividida en tres parts i consta, a més, d’un prefaci, una introducció i una conclusió. Publicada originalment el 1878, aquesta obra ens endinsa, al principi, en la vida del comte de Frigiliana, per després enllaçar amb un moribund Carles II que se’n va sense deixar descendència i que no acaba de decidir-se entre un Austria o un Borbó que el succeeixi. Això provoca tensió política i social i el comte es veu obligat a buscar un successor digne, una tercera via que desembussi i allunyi les feristeles estrangeres de la Corona espanyola.
El narrador critica el tancament i obcecació dels espanyols en la seva posició d’escollir un rei compatriota, encara que no tingui habilitats suficients, abans que un rei estranger que pugui gestionar millor els assumptes de la Corona. Tot i que el regnat dels Austrias, amb Carles II al capdavant, va demostrar que això no era així precisament. Finalment, l’elegit va ser Felip d’Anjou, que passaria a anomenar-se Felip V i que es convertiria en el rei que més temps ha ocupat el tron d’Espanya en dos períodes diferents. Això no obstant, Cherner no només ens introdueix en la intriga de la recerca d’un monarca, sinó també pels sinuosos racons dels personatges principals, com ara el comte, Javier o Margarita. Aquests dos últims tenen un paper important en el desenvolupament de la trama.
Després de descobrir Amèrica i reconquerir Granada, aquella Espanya temible de 1492 era, a principis de segle XVIII, la nació «més pobra, la més arruïnada, la de menor poder i prestigi a Europa», segons es diu en la narració. Des del principi, el lector percep l’hostilitat i els actes d’enveja urgits per enemics. Així, veiem un comte adolorit i atacat cruelment per la vida o, més concretament, per les passions i avarícies humanes que impulsen a cometre barbaritats. Mentrestant, la recerca contrarellotge d’un monarca espanyol que calmi les ires del poble es fa més urgent.
Al principi, Cherner posa l’èmfasi sobre un personatge femení, però cap al final l’únic personatge femení important queda retratat com una dona bella i atractiva, però fràgil, innocent i d’una sensibleria potser exagerada. La resta dels personatges estan construïts sobre fonaments prou versemblants com per creure en la trama. Cherner barreja en aquestes pàgines realitat i ficció, desdibuixant la Història per fer més sucós el desenllaç de la novel·la que planteja. L’autora cerca en aquestes pàgines l’estètica en el llenguatge que empra. Per això, la narració i els diàlegs, amb un bon equilibri, estan escrits en el llenguatge ampul·lós de l’època que avui resultaria artificial.
Cherner construeix un retrat social i, per moments, es delecta en les descripcions dels personatges. Fa un repàs breu, així mateix, dels monarques espanyols, des dels Reis Catòlics fins al moribund Carles II i dibuixa també una paròdia grotesca de la figura d’un rei, sobretot quan aquest era entès com un ens diví que tot ho podia. Un rei, però, és un mortal més. «Un rei és un home com tots», diu Sanchón, un dels personatges. «Si un rei no és més que un home, per què tots els homes no són reis?», es pregunta Javier.
Aquest desprestigi de la figura del rei en la narració va haver d’aixecar polseguera en el seu dia i potser es degui al caràcter progressista de l’autora, una «republicana federal convençuda», segons la biografia de la solapa. Cherner fa una crítica a l’avarícia, l’ambició, l’opulència i el materialisme, enaltint allò de «val més un té que dos te’n daré», i fa una oda a la vida modesta. El final és sorprenent, té un punt absurd i tanca el cercle que va començar a les primeres pàgines. Així, Ocaso y aurora recull una història on la monarquia i el patriotisme s’entrellacen amb l’amor i el romanç i amb alguns flashbacks al principi i al final per complementar la història troncal.
