Els silencis i les veus de l’obra de Jaume Plensa

El documental de Pedro Ballesteros 'Jaume Plensa. ¿Puedes oírme?' ens introdueix en l'univers de l'escultor català
jaume plensa puedes oirme

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un dels artistes catalans més reconeguts internacionalment. Les seves obres han passat per ciutats com Madrid, Barcelona, Estocolm, Göteborg, Chicago, Ogijima (Japó), Tokio i Nova York, entre d’altres. Sense anar més lluny, a la capital catalana, a tocar del Palau de la Música, hi ha una de les seves peces, Carmela, una escultura de ferro fos de 4,5 metres d’alçada. L’art de Plensa és fàcilment reconeixible, convida a l’observació, la reflexió i el silenci. L’espai públic és un dels museus naturals on les seves escultures cobren més sentit, prova d’això és l’impacte que va crear el 2019 la seva obra Darrere dels murs, que la fira d’art contemporani Frieze va ubicar al Rockefeller Center, en plena Cinquena Avinguda de Manhattan. Els ciutadans de Nova York es trobaven, de sobte, amb aquella monumental escultura blanca de més de set metres d’alçada, que representa el cap d’una dona tapant-se els ulls amb les mans. És a dir, enmig del brogit de la ciutat -i no d’una ciutat qualsevol- un element fins llavors desconegut en aquell espai estimulava a aturar-se i a pensar quina mena de diàleg volia establir amb l’espai i el públic que se la trobava.

El documental de Pedro Ballesteros Jaume Plensa. ¿Puedes oírme? pretén ser una mena de llegat audiovisual que reculli l’univers de l’escultor català. El mateix Plensa ens hi explica què vol transmetre’ns amb cadascuna de les seves obres. En aquesta producció, l’acompanyem en la instal·lació d’algunes d’elles com la ja citada Darrere dels murs; l’exposició que va tenir lloc al MACBA el 2019; la Júlia, una escultura de dotze metres que va ubicar a la Plaza Colón de Madrid; les diverses escultures que va exposar als jardins reials Djurgården d’Estocolm; o Voices, onze esferes destinades a l’interior d’un gratacel al complex de Hudson Yards de Nova York. El documental mostra, a més, la manera com Plensa crea algunes d’aquestes peces, especialment la de Voices, i és per això que tenim l’oportunitat d’entrar al seu espai de treball privat on les concep o en els tallers de fosa de ferro on moltes d’elles cobren forma.

Explica Plensa al documental: «l’escultura té la capacitat d’unir el que és humà i el que no ho és, el que és tangible i el que no, l’escultura és la manera com tracto d’entendre la meva relació amb el món, amb la comunitat, amb l’exterior, amb mi mateix.» A més, l’escultura és, per a l’artista, «un lloc al qual poder tornar, perquè tot canvia al seu voltant al llarg del temps menys ella.» Ara bé, aquesta idea no fa de la seva obra una realitat fixa, invariable, ja que Plensa considera que en les seves escultures res no és estàtic, sinó que en elles hi ha immediatesa, tot flueix. Fins i tot parla d’experiència efímera. Això s’entén perquè les obres poden ser un volum concret i inalterable, però l’experiència que activen al seu voltant no ho és. És per això que l’artista diu que les escultures també s’estressen i necessiten estar soles de tant en tant. I mentre ens ho diu veiem la seva imponent Anna que va ubicar a l’illa sueca de Tjörn.

Una altra de les obres que apareixen al documental és la instal·lació Invisibles que va fer el 2019 al Palacio de Cristal de Madrid, un grup escultòric fet de malles d’acer que dibuixaven en l’espai figures suspeses en l’aire, pràcticament invisibles -com expressa el títol de l’obra- durant el dia mentre eren travessades per la llum, i molt més perceptibles en la foscor de la nit, paradoxalment quan estaven soles. D’aquesta manera, «de dia tenim l’experiència invisible i de nit l’experiència màgica», explica l’artista. L’obra de Plensa juga amb el fet espiritual, amb els silencis, però també amb les paraules. La seva obra, doncs, vol ser allò que aturi el temps, que ens faci relacionar amb el nostre entorn d’una manera més personal i directa, més humana, i, de pas, que ens faci reflexionar sobre la nostra pròpia essència, també una experiència efímera.

Categories
ARTArtistesCINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES