El viatge d’una generació marcada pel silenci

A 'Malandar' Eduardo Mendicutti fa un retrat de tota una generació LGTB+ que va viure amb por la seva identitat

Joan Guillén. Madrid / @joangarlen


Tothom té un lloc clavat entre els records on desitja tornar. Un lloc que ens va regalar vida alhora que, com a penyora, ens va robar un trosset de nosaltres. Per aferrar-nos a ell, per recordar-nos d’on venim, qui som, què sentim. Per al Miguel Durán aquest lloc és Malandar, un cap situat a la part dreta de la desembocadura del Guadalquivir. Un espai de sorra fina, colpejat pel vent oceànic, amb olor a sal i a pins. Una terra gairebé verge. Allà el Miguel, acompanyat dels seus amics Toni i Elena, va somniar una vida diferent. Des d’aquell dia va viure, probablement sense ser-ne conscient, per aconseguir-la. També per evitar-la.

La novel·la d’Eduardo Mendicutti (Sanlúcar de Barrameda, 1948) presenta la vida del Miguel Durán des dels vuit anys fins ben entrada l’edat adulta. El protagonista viu a La Algaida, una zona rural dels voltants de Sanlúcar de Barrameda (Cadis), és fill d’una família treballadora però ben posicionada en la societat local, una societat marcada per la moral i els costums tradicionals del franquisme tardà. Veiem com es van succeint els dies d’infantesa, entre jocs al voltant de les vies del tren i la platja, com arriba l’adolescència i, amb ella, com evoluciona l’amistat entre el Miguel, el Toni i l’Elena. També, com el protagonista es va descobrint en una societat lligada per la moral franquista, la religió i els xafardejos mal intencionats. Fins que un dia decideix marxar cap a Madrid a treballar de periodista i menjar-se el món i, també, per no afrontat el provable dolor d’un amor que no és possible.

A partir d’aquest moment abandonem el microcosmos i el costumisme rural i familiar, de La Algaida per descobrir el món. Madrid com a paradís de la llibertat: la movida madrilenya, l’arribada de la democràcia i la consciència social, la llibertat sexual i les opcions laborals. La vida del protagonista transcorre entre noves amistats i relacions sentimentals, viatges i èxit professional. Però el Miguel sempre torna. Sempre torna al Toni i a les sospites que potser no foren tals. Torna a l’Elena que es descobreix com una dona del tot conscient, tolerant amb el seu amic i resignada a la veritat que sempre ha conegut. És en aquesta darrera etapa on la novel·la es reivindica a si mateixa, encara amb més força, no només com una narració vital sinó també com una novel·la generacional. És la història del Miguel, però també és la història de tota una generació LGTB+ que va viure marcada per la por i el silenci, però que no va rendir-se i va lluitar per la consecució dels seus drets. Malandar és una reivindicació, segurament amb trets autobiogràfics del seu autor.

Però Malandar (Tusquets) també és un exercici superb d’escriptura, com és costum en les novel·les de Mendicutti (California, El palomo cojo, Los novios búlgaros). La narració flueix, com el Guadalquivir, a través d’una llengua viva i popular reflectint l’evolució del protagonista i de la societat a mida que avança la història. Així doncs, trobem que els primers capítols són narrats amb una llengua i una visió del món infantil, evolucionant cap a una forma més lliure, moderna i liberal amb l’adolescència i els primers anys a Madrid i acabant amb un llenguatge madur i reflexiu, tant en la forma com en el contingut, quan el Miguel arriba a la maduresa, a la desembocadura de la seva vida.

I és justament aquí, en la desembocadura del Guadalquivir, a Malandar, on tot comença i on tot acaba. Un cercle d’anada i tornada. Com un cercle hidrològic que es reinicia després d’haver passat per la vida i el temps. És en aquell lloc, clavat al record, on la penyora ens és tornada en forma de veritats revelades i noves oportunitats. Perquè segons ens demostren Eduardo Mendicutti i la vida del Miguel Durán, mai és tard per viure la vida que necessites viure.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES