Joan-Lluís Lluís: «França em va programar per menysprear tot el que coneixia de Catalunya»

L'autor repassa la seva relació amb el català, des que estudiava en una escola francesa fins a esdevenir escriptor
Joan-Lluís Lluís_ Foto de Manel Haro

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és un escriptor premiat a Catalunya: va guanyar el Premi Sant Jordi (2017) per Jo soc qui va matar Franco, el Premi de la Crítica Serra d’Or per Aiguafang i el Crexells per El dia de l’ós, entre altres. Lluís és també un gran activista de la llengua catalana en un lloc, la Catalunya Nord, on el centralisme de la llengua i la ideologia franceses són un obstacle per a les llengües que no són oficials, com el català. Fill d’una família treballadora empordanesa que va emigrar al sud de França als anys 1950, a Els invisibles (L’Avenç), l’autor reconstrueix la seva relació amb la llengua dels seus pares, que és ara la seva, i recorda com des de les institucions educatives s’insistia que el francès era la llengua digna i el català la llengua indigna, bruta i pobre.

 

Aquest és un llibre molt personal que explica no només la seva relació amb la llengua catalana, sinó també amb la literatura. La primera pregunta que em sorgeix després de llegir-lo és: per què no l’havia escrit fins ara?

No ho havia fet fins ara, perquè suposo que no sentia la necessitat o potser perquè tinc certa reticència a explicar coses de la meva vida privada i familiar. Per fer un llibre com aquest, havia d’entrar en la meva vida real. La manera que vaig trobar d’equilibrar la necessitat d’explicar algunes coses i la necessitat de no explicar d’altres era enfocar-ho en el tema de la llengua i en el de la literatura, fent el que jo anomeno un autoretrat, que no és una autobiografia. Un autoretrat és subjectiu, parcial, un angle específic a través del qual ens mirem a nosaltres mateixos.

En el seu llibre explica les ganes que tenia de jove de conèixer Catalunya i tota la seva riquesa cultural. Segur que molts lectors s’acaben preguntant per què no va venir a viure a Catalunya en lloc de quedar-se a Perpinyà.

Anar a viure a Catalunya és quelcom que tinc pensat des de fa molt de temps i suposo que algun dia ho acabaré fent. En realitat, hi ha dues coses que m’empenyen a viure a Catalunya. D’una banda, l’atracció per Catalunya, que és un país que em té molt admirat per tot el que ha fet i per tot el que m’ha permès fer. De l’altra, la Catalunya Nord és un territori que trobo molt dolorós i difícil, bàsicament per com està desapareixent la llengua catalana. Soc un dels testimonis vius de la desaparició de la llengua. Quan era petit, pels carrers es parlava català, ara ja no. És un dolor constant, un dolor diari. No hi ha cap dia que no senti el dolor de la mort de la llengua. A Catalunya no és que la situació siguin tot flors i violes, perquè el català pot desaparèixer també a Catalunya, però també es pot salvar. En aquesta balança em sento més útil que a la Catalunya Nord, on només es poden salvar coses ja molt residuals.

A Catalunya coneixem prou bé la persecució que va patir el català durant el franquisme, però és menys coneguda la persecució que va patir per part de França. Quina era la por de les autoritats franceses per haver de posar el seu punt de mira en la nostra llengua?

Parlar de por em sembla molt important, perquè és una realitat de la qual es parla poc. França té molta por del món sencer. La ideologia de base francesa es creure’s ella mateixa superior a qualsevol altra nació, país o estructura cultural. Com que la realitat desmenteix aquesta idea de superioritat, hi ha aquesta por constant que ens porta a la xenofòbia, al racisme, al Front Nacional. D’aquí ve també la por a les llengües que no són franceses, que són percebudes com a enemigues. Ara jo no tant, perquè les llengües que no són franceses són molt residuals o en vies de desaparició. No són un perill objectiu i, per tant, l’estat es pot permetre certa generositat amb elles. Però mentre aquestes llengües eren parlades –el català, l’occità, el flamenc, l’alsacià, el flamenc, el cors, el basc…- eren considerades un perill. I això ve de molt lluny, abans de la República, ens remuntem als temps de Lluís XIV, llavors ja es perseguia el català i es va imposar el francès com a única llengua oficial. La ideologia francesa és molt forta, sobretot amb els febles.

En el llibre diu que fer-se escriptor en llengua catalana a França era una mena de revenja. Perdura aquest sentiment en vostè?

Aquest sentiment de revenja, pel fet de ser un autor en llengua catalana en un context francès, sí que perdura. És una mica infantil, ho reconec, però no em molesta, perquè crec que m’he guanyat el dret a sentir-ho així. França em va programar absolutament per oblidar tot el que sabia de català, per menysprear tot el que podia conèixer de Catalunya. El que he aconseguit em fa sentir content, perquè ha estat un èxit imprevist. La meva satisfacció rau precisament en aquesta impossibilitat de preveure-la, perquè jo vaig descarrilar del camí que m’havia marcat França i vaig atrevir-me, no sé com ni quan, a fer un camí diferent. Això és una revenja i cada vegada que tinc un petit èxit literari és una satisfacció que va més enllà del pur narcisisme, és una satisfacció que va contra aquesta ideologia francesa que volia matar la meva llengua. Cada èxit literari és una manera dir-los: foteu-vos!

Cada vegada que escriu un nou llibre, pren consciència o recorda el compromís que va adoptar amb el català?

Quan escric un nou llibre el que més em preocupa és escriure’l de la millor manera possible. Aquesta és la meva obsessió constant, abans, durant i després de l’escriptura. Quan escric, no penso que ho estic fent només pel simple fet d’escriure en català, perquè això m’apartaria del meu objectiu de fer una història atractiva. El meu compromís amb el català és una qüestió molt interior i no en faig d’això una bandera diària.

França el considera un escriptor francès?

Honestament, no tinc ni idea com em considera França, per una raó molt simple: França no sap que existeixo, perquè si no escrius en francès, no saben que existeixes. És tan simple com això, ignoren els escriptors que no escriuen en francès. Fins i tot per a un autor culte que escriu en francès, un escriptor que decideix escriure en una altra llengua és considerat algú que fa folklore. Estic segur que si li dius a qualsevol professor universitari de literatura que escric en català, pensarà que escric sobre les danses folklòriques, la gastronomia local, els bonics paisatges que tenim, i poca cosa més. Així que en el fons prefereixo que no em considerin de cap manera abans que diguin que soc un escriptor francès regional, que és el que farien segurament si sabessin que existeixo.

A Els invisibles toca un tema important: el de renunciar a l’ús d’una llengua per poder tenir més facilitats de supervivència o, fins i tot, més èxit. Això és el que ens està portant a la pèrdua de moltes llengües al món. És una batalla perduda?

Se sol dir que no hi ha cap batalla perduda mentre l’últim combatent no s’hagi rendit, encara que no m’atreviria a dir que això és veritat. El món viu una desforestació absolutament terrible de les llengües. Els sociolingüistes han calculat que, més o menys, mor una llengua cada dues setmanes. Hi ha llengües que no moriran, però hi ha més llengües que sí ho faran. La meva preocupació és on serà el català el segle XXII, qui el parlarà. En aquest context, se sap que hi ha dues menes de llengües que sobreviuran amb bona salut fins al segle XXII: les que tenen una alta demografia, com algunes llengües de l’Índia que poden tenir cinquanta milions de parlants. L’altra categoria són les llengües que tenen un estat que les defensi. El català no es troba en cap d’aquests dos casos. La solució per al català seria: o que cada parella de catalans tingui set, vuit o nou fills, per augmentar la demografia, i aquesta no sembla que pugui ser una via fàcilment acceptada, o bé que ens dotem d’un estat que defensi la llengua.

Un estat català…

No necessàriament, podria ser que Espanya, de sobte, vegi la llum i decideixi defensar les seves llengües i fer-les oficials. Espanya, però, no ho farà, així que l’única solució passa perquè Catalunya es doti del seu estat propi. La batalla per la llengua passa per la independència, no hi veig cap altra sortida. Totes les llengües es mereixen ser salvades, només unes quantes ho aconseguiran i m’agradaria que el català en fos una.

Sembla increïble que en aquest context hi hagi persones que ataquin determinades llengües, com el català…

Hi ha molts complexos de superioritat a l’hora d’atacar una llengua i això implica que, al mateix temps, hi ha un complex d’inferioritat. La gent que ataca una llengua em faria pena si no em fes tanta ràbia. És repugnant, cruel i frívol voler matar una llengua que no és la teva.

A Espanya li fa nosa el català?

Espanya malda per fer del català una llengua residual, ho fa de forma més subtil que durant el franquisme, però ho fa. I hi ha molts catalans que es deixen enganyar, que creuen que quan una persona que parla català es troba una que parla castellà, la conversa ha de ser en castellà sempre. Això mata la llengua. No sé si és un carreró sense sortida, vull pensar que no, però ens hauríem de despertar ja col·lectivament. La nostra dignitat implica respectar la nostra llengua, no canviar-la cada vegada que algú ens ho exigeix. Més encara, el millor regal que podem fer a una persona que ve de fora de Catalunya és la nostra llengua. Regalant la pròpia llengua es regala integració i solidaritat.

I si entrem en les varietats dialectals d’una llengua…

Les varietats dialectals d’una llengua són una realitat extraordinàriament bonica, però són també una senyal de feblesa relativa. M’explico: com més forta és una llengua políticament, menys diversitat mostra a l’hora de parlar-la. Les varietats dialectals creixen a mesura que s’afebleix una llengua. És una paradoxa dolorosa, perquè m’encanta sentir parlar dialectes, però m’agrada també que la llengua catalana sigui forta i no tingui fissures.

Barcelona respecta les varietats dialectals d’altres zones de parla catalana?

A Barcelona sovint veuen les varietats dialectals del català com una qüestió folklòrica, fins i tot a vegades ridícula i se les miren amb cert paternalisme. Ara bé, el centralisme de Barcelona no té ni punt de comparació amb el centralisme de París vers la llengua francesa. El de Barcelona és un centralisme que existeix, és molt més suau, però també s’hauria de corregir.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES