Una discreta ‘Ariadne auf Naxos’

El Liceu obre temporada amb Strauss, amb una producció i unes interpretacions acceptables però que no brillen
Foto: © Pascal Victor / ArtComPress (Liceu)

Manel Haro / @manelhc


Nit de llarg al Liceu per inaugurar la nova temporada, amb una generosa presència d’autoritats del món cultural, polític i empresarial. El tret de sortida a aquest nou curs clàssic es va produir amb l’òpera de Richard Strauss Ariadne auf Naxos, fruit aquesta de la societat entre el compositor alemany i el seu llibretista estrella, Hugo von Hofmannsthal i a partir de l’obra El burgés gentilhome de Molière i del mite d’Ariadna i Bacus. La versió que ens va oferir el Liceu té la signatura de la directora d’escena Katie Mitchell, la qual ens situa en un ambient modern, en l’actual època dels selfies. En el palau de l’home més ric de Viena, ha de tenir lloc la representació d’una òpera seria, però l’amfitrió, un tipus capriciós, decideix primer incloure en el programa també una peça còmica, que s’ha de representar a continuació, i després pensa que serà més divertit si les dues obres es representen al mateix temps.

Ariadne auf Naxos suposa tot un repte per a una directora d’escena, donat que es tracta de teatre dintre del teatre, o òpera dintre de l’òpera, amb dos espais de representació: allà on té lloc la primera ficció i on s’enquadra la ficció dintre de la ficció. Però no només això, aquesta obra de Strauss té diversos recitatius, la qual cosa sempre demanda una producció una mica creativa, dinàmica. L’aposta de Katie Mitchell -amb una escenografia sòbria de Chloe Lamford- resol bé el discurs escènic, i l’aire contemporani li escau raonablement bé al muntatge; ara bé, potser hi ha un excés de fredor i de superficialitat en tot plegat. És evident que la directora d’escena volia remarcar la diferència de to entre el drama que pateix Ariadne, acabada d’abandonar per Teseu, i l’estil còmic de Zerbinetta i companyia. Això explica el buscat contrast entre els elements pop del vestuari -i d’algunes breus coreografies- de Zurbinetta amb una escenografia austera que abraça la buidor existencial que sent Ariadne.

Res no és casual. Aquest contrast marca una reflexió de fons que proposa Mitchell entre dues maneres de concebre l’amor i la societat. Ariadne creu en l’amor romàntic, aclaparador, l’amor total; Zerbinetta va per una altra via, assegura conèixer els homes i creu que tots es comporten de la mateixa manera, no cal trencar-se gaire el cap amb ells. El problema és que tenim fredor pels dos costats, perquè el drama d’Ariadne tampoc no ens colpeix del tot. Ara bé, no tot és a causa de la direcció d’escena, és clar, sinó que també hi intervenen les qualitats líriques i interpretatives de les dues cantants que s’encarreguen d’aquests rols: Elena Sancho és Zerbinetta i Miina-Liisa Värelä és Ariadne.

Värelä té una bona veu en general, presenta una solvència acceptable, i va anar creixent a mesura que avançava la segona part. En canvi, no va tenir cap moment brillant, probablement per manca d’expressivitat. Ni la seva veu ni les seves dots interpretatives transmetien el dolor profund que sent el seu personatge. Elena Sancho, per la seva part, va tenir una actuació molt discreta. La seva veu no ofereix un gran volum i en alguns moments va ser tapada per l’orquestra, i això que el director, Josep Pons, va ser molt primmirat fent que la música s’adaptés a les qualitats vocals dels cantants. Tampoc els sobreaguts de la seva ària en la segona part -un dels moments més destacats d’aquesta òpera- van ser gaire remarcables. Una cosa semblant va passar amb el tenor Nikolai Schukoff en el paper de Bacchus, que va tenir una actuació acceptable, però sense gaire brillantor; també en el seu cas, la insuficiència de projecció en la seva veu va fer que l’orquestra el tapés en algun moment.

Diferent va ser la feina de la mezzosoprano Samantha Hankey en el rol del compositor de l’òpera seria (paper d’home interpretat per una dona). La seva va ser una execució molt convincent, molt rodona, va fer gala d’una veu molt seductora que va transmetre a la perfecció l’estat d’ànim del seu personatge. Per a mi, la millor de la nit. Destacables, així mateix, van ser les interpretacions de Sonia de Munck, Anaïs Masllorens i Núria Vilà en el paper de les nimfes, els seus són rols secundaris, però peces clau per remarcar la càrrega dramàtica que envolta Ariadne. També bona actuació de Benjamin Appl en el rol de l’Arlequí.

L’orquestra va tenir una bona nit, amb una solvent direcció de Josep Pons, que va entendre les necessitats -i les limitacions- dels cantants, però també les exigències teatrals de l’obra de Strauss. Podem dir que, en general, aquesta Ariadne auf Naxos és acceptable, no hi ha res que grinyoli en excés, però tampoc que excel·leixi, és clar que si a nivell líric no hi ha una mica més d’expressivitat i força i a nivell escènic s’acusa certa fredor, el resultat pot arribar a avorrir en alguns moments, pot provocar certa sensació de linealitat. I això no acabar d‘atrapar del tot al públic.

Categories
CLÀSSICAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES