Joan Andrés Sorribes (Castelló de la Plana, 1947), mestre i historiador, és un escriptor molt reconegut al País Valencià, amb una obra interessant i diversa. A Pedres marcades (Bromera) s’endinsa en uns fets del passat, amb rerefons verídic, i els personatges de ficció conviuen amb persones reals, del passat o del present, com ara mossèn Josep Alanyà, canonge de Tortosa, arxiver, autor de nombrosos estudis històrics, que ha assessorat l’autor pel que fa a la part medieval, i que esdevé un personatge inserit de forma planera en la narració. La novel·la està ambientada a la ciutat de Morella i el seu entorn on un home jove, Pau Abril, entoma unes obres de restauració de l’ermita de Santa Llúcia.
En el transcurs de les obres es troba un cadàver que té set-cents anys, si fa no fa, el d’un frare menoret assassinat, segons sembla, per un destacat constructor d’esglésies, Domènec Prunyonosa. Tot i que el llibre potser tindrà un interès més gran per als qui ja coneixen aquelles contrades, la novel·la funciona igualment bé per als qui no hi han estat i desvetlla, això sí, les ganes de poder-hi anar, així com la curiositat per la història d’aquell entorn. A la narració hi convergeixen signes esotèrics, misteris del passat càtar, que a pobles com Morella o Sant Mateu van tenir molta importància, en acollir alguns fugitius destacats.
Seria senzill etiquetar la novel·la com a narrativa històrica, amb misteri retrospectiu afegit, però aquestes etiquetes perjudiquen en molts casos el plaer de la lectura. Ens trobem amb alguns convencionalismes, misteris, secrets ocults, la pervivència del catarisme, fins i tot una història d’amor juvenil pel mig, al capdavall per molt que ens ensopeguem amb fets documentats i ben reals, per inversemblants que semblin, estem davant d’una obra de ficció.
Un dels elements més interessants i reeixits del llibre es l’ús del llenguatge i la grapa del narrador a l’hora de jugar amb els diferents registres sense que res grinyoli. Els homes del passat, ja que la narració ens transporta des de l’Edat Mitjana al present, al llarg dels diferents capítols, parlen de forma adient a la seva època. Els estudiosos francesos, un professor i una noia jove, intercalen de forma fluïda i entenedora mots en aquella llengua, sense que calguin traduccions ni notes a peu de pàgina. El jove restaurador parla el valencià de la zona, viu i normatiu a la vegada. Un morellà gran, que farà amistat amb el restaurador, s’expressa de forma planera i encisadora, intercalant dites diverses i paraules de les formes dialectals de l’indret. En aquest conjunt lingüístic tan divers hi recuperem paraules oblidades i girs que havíem utilitzat fa anys, també a les comarques barcelonines, per exemple.
El llibre té un final relativament obert, un misteri porta a un altre misteri i encara que en ocasions ens abelleixin els finals tancats i feliços el desenllaç resulta així molt més versemblant, fins i tot. Avui el gènere narratiu lligat al passat cau sovint en paranys com ara fer parlar o pensar a la gent d’abans com ho fem en el present, defugir el misteri lligat a la vida espiritual o, fins i tot, incidir en anacronismes absurds que mostren sovint la manca de fonament i de documentació. Sap greu que autors com Joan Andrés Sorribes i tants altres ens arribin amb dificultat, siguin absents als mitjans majoritaris de Catalunya i difícils de trobar a les grans llibreries, amb poques excepcions.
