Muriel Villanueva: «Tots tenim dret a triar el nostre gènere, no cal ser intersexual per fer-ho»

L'autora publica 'Semiidèntics', una novel·la que parla de mancances emocionals i de la cerca de la pròpia identitat
Muriel Villanueva

Sílvia Romero


Muriel Villanueva (València, 1976) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona i diplomada en Educació Musical per la Universitat de València. Es va formar com a escriptora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i està formada en Constel·lacions Familiars. Puntualment ha exercit com a mestra de música i ha estat professora d’escriptura. Ha rebut guardons com l’Antoni Vidal Ferrando, el Just M. Casero, el Carlemany, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, l’Atrapallibres, i més recentment el Llibreter amb Dunes. D’entre les seves obres per a adults cal destacar La gatera, El ball de les estornelles, i més recentment Semiidèntics (Angle Editorial), una novel·la que ens parla de mancances emocionals i de la cerca de la pròpia identitat.

 

A l’inici de Semiidèntics trobem un breu paràgraf on se’ns explica què és la sesquizigosi. Ens podria fer cinc cèntims de la importància que té en la novel·la?

Es tracta d’una importància relativa. L’argument principal, el conflicte de recerca dels personatges, es podria haver donat igualment amb qualsevol mena de bessonada. El que m’interessa de la sesquizigosi és la possibilitat de crear dos éssers idèntics en tot excepte en el sexe. A més, vaig llegir que en aquesta mena d’embaràs les possibilitats d’intersexualitat augmentaven, i encara em donava més joc. Sempre que parlo d’identitat parlo de vincles sistèmics i de gènere. Aquí, amb la sesquizigosi, ho tenia tot.

Així tenim l’Ari i l’Aran, dos germans bessons de dinou anys que desconeixen l’un l’existència de l’altra, i senten, quasi m’atreviria a dir que d’una manera visceral, una mancança. De fet es busquen, l’un a l’altra, en el seu propi reflex al mirall. Per tant un dels grans temes de la novel·la és la cerca de la pròpia identitat, dels orígens.

Efectivament, però es tracta de dues coses diferents. Pel que fa a la recerca de la identitat, aquí parlo de ser la meitat d’una bessonada que ha estat separada i de com això afecta, entre altres coses i mancances, a la construcció del propi gènere. Pel que fa a la recerca dels orígens, en  aquest cas em centro en el paper dels adults que els van gestar, abandonar, adoptar o recuperar. Dues recerques inseparables i complementàries. Tots busquen els altres i alhora a si mateixos.

Entenc. Amb tot, aquesta cerca és tot just una part petita del desplegament temàtic que desenvolupa a la novel·la, perquè, per exemple, tant l’Ari com l’Aran són artistes: ella canta i ell dansa. És aquesta una manera de mostrar-nos l’art com a teràpia?

Podríem dir-li teràpia, a les arts que practiquen, sí, perquè els ajuden a entendre’s i, com a tal, l’art forma part de la recerca incansable que duen a terme cada cop que respiren. De tota manera jo intueixo que aquests dos joves fan art per ser vistos, per ser mirats i escoltats. Se senten sols i abandonats, i necessiten que algú, qui sigui, els digui «et veig», els digui «ho fas molt bé», els digui «entenc com et sents.» I per això pugen a l’escenari. Però tens raó, probablement també això és terapèutic!

Encara referint-me als dos bessons, a l’Aran, que és ballarí, li falta un braç. Aquest és un aspecte temàtic que ja ha treballat en altres obres: intentar crear un marc de normalitat vers la diferència.

No ho sabria haver dit millor que tu: no és la diferència (acceptada) dins la normalitat sinó una normalitat vers la diferència, una normalitat que es defineix per ser un sumatori de diferències, i no només una intersecció que deixa fora tothom. Aquí el braç és metàfora d’una mancança molt més gran, la de la germana, la de la família d’origen, i també és una mancança física pròpia d’algunes bessonades, però efectivament apunta cap a la meva dèria per incloure personatges no normatius en tots els aspectes, també en el físic.

Una altra matèria que retrobem a Semiidèntics -i que és, si em permet que ho anomeni així, un dels seus cavalls de batalla en la ficció- és la sexualitat, però més concretament aquesta complicada o complexa relació entre la masculinitat i la feminitat de l’individu. Algun passatge m’ha fet evocar la novel·la Middlesex, de Jeffrey Eugenides.

Sé que ja has anat veient que, quan escric, m’esforço a anar desdibuixant el gènere com a dicotomia. Aquesta lectura que esmentes és de les que vaig fer fa temps, quan preparava Duna, però són moltes les meves novel·les que en parlen, del gènere. A mi la sexualitat com a definició de l’ésser m’importa poc, m’és igual com tinguem els genitals, mentre estiguin sans. El que m’interessa és el gènere, no com a etiqueta vinculada als genitals sinó com a construcció lliure i personal, identitària. Per això, com deia, he triat la bessonada i la sesquizigosi com a metàfores: tots som o podem ser homes, dones, o qualsevol cosa entremig. Ari i Aran em donen un cos de sexe femení i gènere androgin i un cos de sexe indefinit de gènere masculí, alhora que em donen la possibilitat de trobar a faltar cadascú el sexe (i potser gènere) de l’altre, amb qui compartien úter.

Però si em permet, tornant al tema de la relació entre masculinitat i feminitat, en el cas que ens ocupa el màxim exponent el tenim en l’Aran. Per què aquesta ambivalència a l’hora de construir el personatge?

No hi ha ambivalència. Hi ha una cosa que és el cos que és i és acceptat. Hi ha un gènere triat, i ha estat triat sense dubtes. Volia mostrar que tots tenim dret a fer-ho, a triar el nostre gènere, i que no cal ser intersexual per fer-ho; és només que el cos intersexual ens ho posa en safata (si no el mutilem).

Sí, ho entenc. I ara, més enllà de l’Ari i l’Aran, la novel·la ens presenta altres personatges, que actuen com a contrapunt dels protagonistes. Així tenim Manuela i Miquel, que són els pares biològics dels bessons; i tenim Blanca, la mare adoptiva d’un d’ells, i Rut, antiga parella de Blanca. Convindrà amb mi que Miquel, sota la seva aparença de personatge anodí, és vital per a la història que ens mostra perquè és l’únic que intenta que els bessons es coneguin.

És vital. És la clau. Malauradament, el mou la culpa. Em sap greu que hagi de ser la culpa qui posa en moviment el personatge que resoldrà el conflicte, la fi de la recerca, però també és cert que tot culpable té dret de redimir-se i ell ho fa amb tot el seu cor. Benvinguda la culpa, si ens fa moure endavant, ajudar els altres, i si així podem deixar-la enrere.

Un aspecte remarcable i lloable de Semiidèntics és el recurs narratiu amb què construeix la novel·la, aquesta polifonia de veus que ens permet entrar en cadascun dels personatges, conèixer de primera mà les seves reflexions, sentiments, dubtes, pors… Què la va fer optar per aquesta tècnica narrativa?

L’empatia i la justícia. De vegades, el subtext d’una novel·la podria semblar un judici. Aquí tots sis són humans imperfectes i vàlids. Tots són necessaris, tots s’equivoquen amb motiu, tots fan el que poden en cada moment i tots són dignes d’estimació. La polifonia obliga el lector a ser cadascun d’ells i el convida a empatitzar-hi i a no jutjar-los.

A la novel·la també apareixen uns versos que, segons se’ns indica en el llibre, són obra de Xavi Sarrià. Com va néixer i es va gestar aquesta col·laboració?

La meva relació amb el Xavi és molt antiga, érem dos adolescents. Ell sempre ha estat músic, jo sempre escriptora, i crec que sempre hem estat ànimes semblants, ànimes que busquen sense aturador, com l’Ari i com l’Aran, entre tants altres. Escoltant-lo mentre tenia la novel·la a mig gestar, les seves lletres em van fer pensar en l’Ari i li vaig demanar permís per manllevar-li alguns versos, permís que em va donar de gust, per l’amistat que ens uneix.

La cerca de la pròpia identitat, l’art, la masculinitat versus la feminitat, les relacions familiars, la maternitat i l’adopció… i podria continuar enumerant els diversos temes que trobem a Semiidèntics. Tots ells formen part del corpus general de la seva obra, però, ¿són el pretext per crear el viatge d’introspecció dels seus personatges?

Jo diria que no, que els temes que tracto no són un pretext per fer viatjar als personatges internament, sinó al contrari. Els pobres personatges es veuen obligats a viatjar amb mi, per mi, i a ajudar-me a respondre totes les preguntes que em faig sobre els temes que em sacsegen. Gestionant les seves vides tan bé com saben, els personatges m’ajuden a comunicar al lector tot allò que sé, o que crec saber, o que ni tan sols sé, sobre aquests temes.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES