La cita era atractiva i no va decebre. El programa aplegava, durant tres sessions, a L’Auditori de Barcelona l’Idil·li de Siegfried de Wagner i La cançó de la terra de Mahler, peces interpretades per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sota la direcció de l’alemany Matthias Pintscher. Wagner va crear la seva obra, d’uns vint minuts de durada, com a regal d’aniversari per a la seva esposa Cosima, després del naixement del seu fill Siegfried el 1869, i uns anys després la seva òpera Siegfried incorporaria música d’aquest Idil·li. Es tractava d’una composició pensada més aviat per a l’àmbit privat, interpretada per una orquestra de cambra, encara que amb el temps Wagner va decidir aprofitar-la adaptant-la a una orquestració més gran.
És una obra simfònica de gran sensibilitat, sobre la qual Pintscher va fer una lectura correcta, segurament es podria haver aprofundit una mica més en el nervi emotiu, però la bellesa de la peça va sonar de manera clara i seductora. L’Idil·li va ser un bonic aperitiu per al plat fort del concert, la Cançó de la terra de Mahler, un cicle de sis cançons -basades en poemes xinesos- en forma de simfonia interpretades per dues veus, en aquest cas la del tenor Michael Schade i la del baríton José Antonio López. El primer encarna l’exaltació de la natura i de la vida, mentre que el segon ofereix una mirada molt més nostàlgica i romàntica de l’existència. Dues cares d’una mateixa moneda, vaja.
Aquests dos estats d’ànim es perceben, és clar, no només en les veus, sinó també en la música i Pintscher ho va saber traduir perfectament en una direcció que no es deixava cap matís pel camí. La força de la música, d’aquella exaltació de la vida i de la natura que cantava Schade se sentia amb contundència, vitalista però equilibrada. En canvi, les cançons de López requerien tornar a la terra a través d’una delicadesa que desemboca en una final que no vol morir, que obre una porta a l’esperança de la primavera. El seu cant va estar dolçament acompanyat d’un magnífic clarinet. De fet, tota l’OBC va tenir una gran actuació: difícil no destacar els moments en els quals les arpes trencaven el silenci, l’energia amb la qual els violins desfermaven la passió vital del tenor o quan els vents-metalls elevaven la seva exaltació.
La gran direcció de Pintscher i l’excel·lent interpretació de l’OBC van tenir un gran però, i és que als cantants no se’ls sentia. Matiso: jo era al segon amfiteatre, i allà la veu del baríton arribava amb moltes dificultats, però la del tenor directament no hi arribava. Segurament l’acústica de L’Auditori no facilita la tasca dels cantats, almenys perquè arribin a tots els racons de la sala, però la sensació de veure Schade entregat al seu cant sense percebre la seva veu era realment estranya. Cal tenir en compte que la música que acompanyava Schade ho feia, en general, amb més volum, així que l’orquestra el tapava completament.
Això de les veus és una llàstima, perquè queda la sensació d’haver gaudit a mitges d’una peça tan seductora com és la Cançó de la terra de Mahler, a més que m’hagués agradat poder escoltar molt millor la interpretació del baríton (molt celebrat per qui va seure més a prop de l’escenari), a qui, almenys, se’l va sentir millor en el darrer cant, el més bonic i emotiu de tots. No m’atreviria a dir si al tenor li mancava projecció, tampoc si el director havia de conèixer millor les característiques vocals dels solistes perquè l’orquestra no els tapés, a més de les característiques acústiques de la sala (potser sí n’era conscient). Des del segon amfiteatre només puc afirmar que la música va ser meravellosa.
