Jon Bilbao: «A les nostres vides i a les nostres cases poden sorgir elements extraordinaris»

L'autor publica 'Los extraños', una novel·la protagonitzada per una parella que acusa els efectes de l'avorriment
Jon Bilbao

Eduardo Suárez Fernández-Miranda


Jon Bilbao (Ribadesella, 1972) és enginyer de mines, llicenciat en Filologia Anglesa, escriptor i traductor. Seus són els llibres de contes Como una historia de terror, Bajo el influjo del cometa, Física familiar Estrómboli i Basilisco, entre d’altres. També és autor de les novel·les El hermano de las moscas, Padres, hijos y primates i Shakespeare y la ballena blanca. Acaba de publicar a Impedimenta la novel·la Los extraños, que recupera alguns personatges de Basilisco i que porta al lector per la dèbil frontera que separa l’amor de la rutina.

 

A la seva obra, l’inquietant, l’amenaçador sorgeix del que és quotidià. A la novel·la Los extraños, dos successos trenquen la tranquil·litat de Jon i Katharina. L’aparició d’unes estranyes llums al cel nocturn de Ribadesella i, l’endemà, l’arribada d’uns desconeguts -a la seva primera novel·la, El hermano de las moscas, també hi ha una visita inesperada que actua com a detonant de la novel·la-. ¿La seva intenció ha estat induir el lector a pensar que aquests dos esdeveniments estan relacionats? ¿Quin paper tenen els elements de ciència ficció en aquesta novel·la?

Tots dos esdeveniments guarden una relació a nivell simbòlic, més que real. En introduir l’element de ciència-ficció, es crea aquest clima d’estranyesa. La ciència-ficció serveix, a la novel·la, per jugar amb les expectatives, com a element de referència. L’aparició dels ovnis…, es pot pensar en la pel·lícula Encontres a la tercera fase. El que és estrany, en aquest cas, neix del que és quotidià, d’unes visites inoportunes. És l’element de comparació. No calen elements fantàstics per a l’estranyesa. A les nostres pròpies vides i a les nostres cases poden sorgir elements extraordinaris.

A Los extraños podem llegir: «Si quisiera decirle algo cara a cara, tendría que cruzar el amplio cuarto, recorrer ocho metros de pasillo, bajar quince escalones, girar a la izquierda en el recibidor de la planta baja y llamar a la puerta. (…) Usa el chat para comunicarse con Jon.» Comparteixen la casa, però hi ha un distanciament físic, gairebé laberíntic. Però també en la seva relació, potser influït per la solitud que suposa la feina de traductor. 

Simplement estan avorrits, no és que sigui una parella en crisi. Sí que és cert que aquesta situació en què es troben és un terreny adobat per a la crisi. Passen el primer hivern sols, estan vivint en un lloc on no els hi agrada estar, no tenen vida social. Estan tancats per la feina. Els esdeveniments succeïts al seu voltant els uneix més. La novel·la tracta de la necessitat de les emocions dins de la parella, de la recerca.

Jon i Katharina apareixen també al seu llibre anterior, Basilisco. Potser perquè són part de vostè mateix? Hi ha elements autobiogràfics en ells?

A mi no m’ha passat res del que li ha passat al Jon de Los extraños, ni al dels llibres anteriors. Des que vaig començar a escriure vaig prendre Jon com a personatge i li he anat prestant trets personals, pot ser un alter ego, però les meves vivències personals no coincideixen amb les del personatge. No és una obra autobiogràfica. En el meu cas, queda clara aquest distanciament. La meva intenció és prendre aquests aspectes per construir ficcions.

Vostè ha tocat altres gèneres: la prestigiosa editorial Astiberri va publicar el seu còmic La auditora, en col·laboració amb l’il·lustrador Javier Peinado.

Al principi va ser un projecte cinematogràfic que no va arribar a terme. Em vaig sentir contrariat perquèera un projecte en el qual havia posat una gran il·lusió. Vaig considerar que la feina feta podria aprofitar-se per fer alguna cosa. Al principi vaig pensar a escriure una novel·la, però vaig rebutjar aquesta idea ja que era un guió molt audiovisual. Aleshores em vaig decidir pel còmic. Sempre n’he estat molt aficionat a la lectura. Em vaig posar en contacte amb l’editorial Astiberri i els va agradar la idea. Vaig contactar amb el dibuixant Javier Peinado i va estar d’acord a participar al projecte. I finalment es va publicar.

 

 

També ha publicat llibres de relats (Como una historia de terror, Bajo el influjo del cometa, Física familiar), encara que suposo que continua sent més difícil publicar relats que novel·la.

Sí, és un fet constatat, sobretot quan estàs començant a escriure. És habitual que quan s’envia un llibre de contes a l’editorial, encara que els agradi, s’estimin més textos de llarg recorregut. Quan ja ets un escriptor de cert èxit, ja ets conegut, aquesta dificultat es redueix.

Claudio Magris, al seu llibre de relats Tiempo curvo en Krems, diu que traduir és una altra escriptura, «una recerca de la veritat que en descobreix una altra una mica diferent, necessàriament falsejada.» ¿Com influeix en les seves traduccions el fet que sigui escriptor? I al contrari, ¿la seva literatura seria una altra si no tingués el bagatge com a traductor?

Potser el fet de tenir una relació més íntima amb el llenguatge hi pugui ajudar. Tinc més recursos per reconèixer la pàtina literària. Això ho pot fer també un traductor amb experiència, encara que no sigui escriptor. La traducció t’ajuda a conèixer millor l’obra, potser et pot influir un llibre llegit i en el qual pots detallar-ne els detalls i analitzar-lo. Aprofundeixes amb el seu tracte. De totes maneres, procuro mantenir el més separat possible la meva feina de traductor i la d’escriptor.

Després de l’escriptura de Los extraños, aquesta peça de càmera, com vostè l’ha anomenada, torna al conte o segueix amb una altra novel·la?

Ara mateix estic treballant en un llibre en la línia de Basilisco. Són uns relats o capítols autoconclusius però interrelacionats. Començarà com una col·lecció de relats i acabarà sent una novel·la.

Per cert, si s’haguessin de reeditar els seus primers llibres de relats, els revisaria?

La veritat és que no he tornat a publicar llibres que vaig escriure fa anys. Probablement els revisaria, però no a fons. Sí que faria una correcció ortotipogràfica, per exemple, si fos necessària, però no faria una reescriptura. Després de tants anys jo no sóc el mateix. Crec que no procediria una reescriptura.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES