Eduardo Suárez Fernández-Miranda
Es compleixen cent anys del naixement d’un autor l’obra del qual va trigar més de quaranta anys a cristal·litzar. José María Fonollosa Margelí (Barcelona, 1922-1991), poeta secret de fama esquiva, va ser un escriptor per a qui la poesia, la seva escriptura, no suposava un gaudi, sinó al contrari. Ell mateix ho reconeixia: «Pateixo, però escric pel sentit de l’obra. Vull durar, però no busco ni l’afalac ni l’èxit.»
El 1990 apareix publicat el llibre Ciudad del hombre: New York, la història editorial del qual té l’origen el 1959. Un adolescent Pere Gimferrer llegeix, aquell any, els poemes que José María Fonollosa presenta al premi Ciutat de Barcelona, i aquesta lectura va quedar fixa a la memòria del futur poeta i acadèmic català. Anys més tard, i de manera casual, entra en contacte amb Fonollosa i, gràcies a la seva intervenció, el prestigiós editor Jaume Vallcorba publica 97 poemes, dels 237 que en formen l’obra.
Surt a la llum, en aquell moment, l’obra d’un poeta, realitzada en solitud al marge d’influències i lluny del món literari. Sorgeix un poeta que, com va assenyalar el crític Julià Guillamon, «és l’artífex d’una obra global que no es podria equiparar a cap altra, però també un complement per a la descripció d’un període, algú que, en la seva raresa, obliga a redefinir allò que es va creure esgotat de sentit.»
L’any 2016 Edhasa va publicar la que seria l’edició definitiva del llibre, tal com la va concebre el poeta barceloní. Els títols dels poemes ja no són els carrers de Nova York, com a l’edició de la desapareguda Sirmi, sinó que tornen a Barcelona. El títol del llibre: Ciudad del hombre. El mateix Fonollosa ho explicava així: «El títol se’m va acudir un dia que vaig veure en un aparador La ciutat de Déu de Sant Agustí i vaig pensar: A mi m’interessa la ciutat de l’home, no la de Déu. I llavors vaig decidir canviar el títol del meu llibre que fins aquell moment es deia Con los pies sobre la tierra.»
El poeta barceloní volia descriure una ciutat a base d’emocions, sense descripcions, com recorda ell mateix, «procurant que la idea de la descripció ja la doni l’ambient.» Com assenyala José Ángel Cilleruelo al pròleg, Fonollosa aspirava a donar veu als seus desitjos i frustracions, a encarnar «tots els pensaments que transiten per la ciutat, pels carrers de qualsevol ciutat del segle XX. Un jo poètic que assumeix la consciència de les depredacions urbanes, des de la immoral fins a la despietada. I també les sensibilitats, la del jove que somia amb un amor.»
Estem davant d’una poètica que Fonollosa mateix volia que fos singular i allunyada de tot el que existia, fins a l’extrem de deixar de llegir els poetes contemporanis. Els temes fonamentals de Ciudad del hombre persegueixen «captar el batec de l’aglomeració d’éssers humans a l’espai urbà, presentant-los amb sobrietat, amb el rigor que exigeix la recerca de la senzillesa difícil.»
El 8 d’agost de 1922 naixia un poeta secret la vida del qual va servir per escriure una obra excepcional. I per acabar, unes paraules del poeta: «Sempre he tingut desig d’immortalitat i em sembla que ho aconseguiré. Vull deixar una mostra del fet que jo també he estat aquí.»
