La vida estancada

A 'Entre visillos', Carmen Martín Gaite retrata l'Espanya de províncies dels anys cinquanta a través de la vida de diversos personatges femenins
entre visillos carmen martin gaite

Manel Haro / @manelhc


La novel·la de Carmen Martín Gaite Entre visillos (Austral) és un dels grans clàssics de la literatura espanyola de la segona meitat del segle XX, llibre que, a més de tenir un gran valor narratiu, conserva la memòria d’una època. Escrita el 1957, reeditada moltes vegades i llegida habitualment als instituts, aquesta novel·la -que va guanyar el Premi Nadal– fa un retrat de l’Espanya dels anys cinquanta, de l’Espanya grisa de províncies, de la dels somnis frustrats, les angoixants imposicions socials, l’opressió paterna, una Espanya especialment dura i limitada amb les dones, sempre condicionades per la voluntat i l’autoritat masculines, amb enormes dificultats per continuar estudiant i construir-se una carrera, amb els camins marcats i curts horitzons més enllà de l’obligada tasca de ser bona esposa i bona mare.

A Entre visillos hi ha diversos personatges femenins que representen un ampli ventall d’estats d’ànim. Totes són noies i dones joves, algunes encara en edat d’anar a l’institut i d’altres plenament adultes, a la vora dels trenta anys. Viuen moments diferents, les primeres tenen temps i energia per somiar i lluitar, les segones ja han sumat frustracions i desil·lusions i es mouen entre la resignació, el conformisme i un dolor que no volen mostrar.

Els patrons socials d’aquella Espanya de províncies grisa, la del franquisme, eren difícilment modificables. Algunes d’aquestes noies somien amb l’amor, amb poder estudiar o amb poder anar a Madrid, la capital, on tot sembla ser diferent, però qualsevol camí implica trencar esquemes mentals i barreres, una tasca massa difícil quan no es tenen recursos propis i quan es parteix d’una educació essencialment patriarcal.

En aquesta història tenim una mirada externa, la del personatge Pablo Klein, un professor d’alemany que arriba a aquesta ciutat sense nom -que és Salamanca, la ciutat natal de Carmen Martín Gaite- amb un esperit cosmopolita, pragmàtic, una persona il·lustrada i independent, que veu, durant un curs, com és la vida allà on ha anat a parar per fer una substitució. En un moment de la novel·la diu: «Me fui a buen paso hacia la pensión por las calles vacías, y mirando las ventanas de los edificios, me imaginaba la vida estancada y caliente que se cocía en los interiores», una extraordinària frase que sintetitza l’ànima d’aquesta novel·la.

 

Carmen Martín Gaite

 

Un d’aquests personatges femenins és Julia, qui té la seva parella, Miguel, a Madrid. Ell li demana que faci el pas d’anar a la capital per estar junts, però el pare d’ella s’hi oposa, perquè no estan casats. Julia demostra paciència i certa rebel·lia, però pateix, no només per l’autoritat paterna, sinó també pel tracte que li dispensa el seu estimat, un home que s’enfada amb molta facilitat si les coses no surten com ell vol. Una altra dona és la seva germana, Natalia, jove de setze anys, amb esperit també rebel, estudiant que comença a sentir-se seduïda pel seu professor Pablo Klein. Mercedes és una altra de les germanes de la mateixa família, la més gran, qui està en aquella edat en què ser soltera ja comença a ser un problema.

Elvira és un altre personatge important, dona que té les seves aspiracions, les seves preferències sentimentals, però que acaba resignant-se i accedeix a tenir una relació amb un home que no l’interessa gaire. Al voltant d’elles orbiten diversos homes, molts d’ells de caràcter dur, acostumats a fer-se respectar a la força. Hi ha algun que es mostra més feble, com Emilio, que lluita perquè realment està enamorat, però també és víctima de les imposicions de la societat, perquè la seva estimada Elvira es queda amb ell perquè amb algú s’hi ha de quedar.

Entre visillos enganxa des de la primera pàgina. Al llarg de la novel·la s’intercalen les veus de diversos personatges, en primera persona. El retrat que Carmen Martín Gaite fa de la seva època és brillant i opressiu alhora i sap greu no poder passar més estona essent testimoni d’aquest ambient que condiciona tant la vida d’aquestes dones. Les últimes pàgines de la novel·la són d’aquelles que has de rellegir diverses vegades. Una lectura a la qual tornar de tant en tant. Inoblidable.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES