Esperat retorn del pianista Grigori Sokolov al Palau de la Música, fent honor a la seva cita anual amb la ciutat. L’intèrpret va tornar a demostrar el formidable estat de salut de les seves tècnica i concepció interpretativa, elements que l’han portat a ser una figura necessària de l’escena pianística contemporània. Amb una inusual primera meitat del programa, va deleitar sobretot a la segona secció amb un Mozart sobrenatural i uns bisos que, com és habitual, fan llarga l’estela llegendària del pianista.
Tret de sortida del concert: una selecció d’obres de Purcell per a teclat, peces que contrasten amb el repertori que ha portat de gira els darrers anys. Sokolov és un pianista individual, allunyat d’escoles d’interpretació contemporànies i, per tant, pot sobtar la distància que el separa de les versions per a clave, com les de Pieter Jan-Belder o Richard Egarr. Tampoc són les composicions seleccionades equiparables a unes Variacions Diabelli, obres que permeten fer viatjar durant la seva execució, per les seves varietat i riquesa sonora.
Tot i així, Sokolov va treure partit d’alguns dels elements de les peces per delimitar certs punts de referència: és el cas, per exemple, de les variacions de A ground in gamut en Sol major, Z. 645, la primera obra del concert, que va convertir en una exhibició conscientment organitzada, freda i sistemàtica de les diferents aproximacions interpretatives que portaria a les obres posteriors; o, de la Xacona en Sol menor, Z. T. 680, que tancava la primera part i que va interpretar amb una aproximació més classicista, mostrant una complexitat tímbrica, rítmica i contrapuntal més propera a Händel.
Si els forte i les aproximacions percutives són habituals en Sokolov, especialment patents es van fer en aquest primer bloc, on potser els nombrosos trins van perdre part de la seva força decorativa en adquirir massa presència, fent-los d’alguna manera previsibles i trencant la unicitat rítmica de cada secció que, en comptes de presentar danses, apareixien endurides i lleugerament obtuses, a excepció d’aquests moments mencionats anteriorment, on el programa de l’intèrpret es feia palès (o en peces com La Cibel, d’una emoció que prefigura les tocatte de Domenico Scarlatti, compostes dècades després).
A la segona part vam recuperar el goig de sentir Sokolov amb l’allegro de la Sonata per a piano núm. 13, en si bemoll major, op. 7 núm. 2, de treure l’alè. Ja en aquest simple moviment el catàleg d’efectes, adecuació al material, abismes atmosfèrics de sfumato, salts intervàlics pronunciats, talls de so individual de notes i coordinació de les mans van retornar-nos a la màgia sonora de Sokolov, d’un dramatisme i dolor contingut excepcional, però també d’una tendresa superior. Aquí la percussió de Sokolov s’integrava en un discurs més ampli, enriquint els forte i realçant el contrast amb les seccions més dolces.
S’allunya per exemple del goig i frescor d’una Pires (als enregistraments del 80-90) en endurir certs tons i oferir algunes textures menys belles a propòsit. La digitació excepcional va resorgir també a la segona peça, l’Adagio per a piano en si menor on notes individuals apareixien com a rajos de llum (o ombra) en seqüències de musicalitat superior (i que a servidor van fer somriure més d’una vegada) més virulents per exemple que a l’enregistrament d’Arrau.
Per últim, els bisos: un Brahms de final esfereïdor; un Chopin fresc, rus i generós en els aires de dansa; un Rachmaninov picat fort, rotund i que construïa tant estrelles com constel·lacions d’aquests, d’enorme velocitat i percussió (sobretot al final) i on Sokolov semblava buscar els límits del piano com a instrument; o un Bach-Silioti dramàtic, com aigua que cau d’una cascada de diferents alçades.
Una qüestió va sobtar en certs i breus instants de la vetllada, però: tenia cap problema tècnic el Stenway del Palau de la Música? ¿Algunes notes semblaven sonar amb un timbre estrany, o semblaven tornar a sonar potser quan les tocava el mecanisme intern en accionar el pedal? En qualsevol cas va ser aquesta una vetllada memorable més a la llarga llista de la glòria de Sokolov, potser no la més refinada, però sempre necessària.
