Santiago Beruete és filòsof, antropòleg i jardiner. Conegut pels seus assajos, a Un trozo de tierra (Turner) ens presenta un llibre de relats breus protagonitzats per biòlegs, professors, científics i tecnòcrates, però també nois i noies marginals, personatges perduts al món que es busquen (a voltes es retroben i a voltes, no). I l’únic nexe d’unió és la terra, la natura i, en definitiva, la vida. Com si tots plegats, de vint-i-dues maneres diferents (són vint-i-dos contes), els personatges busquessin el sentit de la vida en l’origen, la llavor de tot.
A Beruete no li fan falta grans herois, ni accions olímpiques. El seu llibre de contes ve avalat pels seus assajos anteriors, Jardinosofía i Verdolatría. El primer reflexiona sobre el paral·lelisme entre el pensament i l’evolució dels diferents estils de jardí o, el que és el mateix, la relació de l’home amb el seu entorn, el voler controlar la natura d’una manera o una altra i el sentit de tot plegat. En el segon, és la natura qui ens ensenya com ser més humans i ens qüestionem quines lliçons en podem treure.
I tot i que ara ens trobem davant d’un volum d’històries breus i de ficció, la conclusió és la mateixa. Podríem dir sense por d’equivocar-nos que són contes morals perquè tots van a posar el dit a la mateixa nafra. La veritat és en la vida, en la natura, i cal que tornem a ella, que sempre ha estat allà fora esperant-nos, que tornem a la seva contemplació, a aprofitar les seves lliçons, a gaudir de treballar-la d’una manera assenyada i gens dolosa (o sigui, ecològica), sigui un hort o un jardí. Sembrar, plantar, contemplar com creix tot plegat. Aquest retorn a la natura és la nostra taula de salvació.
Cada conte és com una gota malaia: tota sola no la notem, però una darrera l’altra van trobant el camí al nostre cervell. És clar que el llibre cau com una llavor en terra adobada, i m’explico: no és que jo m’hagi cregut gaire tots els missatges positius que ens deien que de la pandèmia de la covid en sortiria un món millor, però sí que s’han reforçat algunes actituds o tendències que el pas del temps ens dirà si han vingut per quedar-se o hauran estat passatgeres.
Mentre estàvem confinats, es van arribar a doblar les demandes de plantes als centres de jardineria, i no van ser poques les persones que van fer el salt de la ciutat al poble o al camp, afavorides per la implantació del teletreball. Tancats en els nostres pisos urbans, la necessitat de verd es va fer present fins i tot en aquells que ni s’ho havien plantejat. Mireu si no, quants greenfluencers han començat a operar a les xarxes socials des de llavors (i això només és un exemple, no crec que els influencers siguin del tema que sigui, tinguin la solució dels mals de la humanitat).
Tot i semblar ciència-ficció, els contes i els personatges de Beruete tenen una base de realitat que, com sempre en els seus llibres, convida a la reflexió: ¿quin món volem i quin ha de ser el nostre paper en ell?. Ho he dit abans: no soc gaire optimista. I crec que tampoc ho és Beruete. Per això aquests contes tenen un regust trist, el deix de qui contempla els paradisos perduts, el que podria ser i –ara per ara- no és.
