El quadre que tenim en imatge és Chients courants (1993), del pintor francès Henri Cueco (1929-2017). Hi veiem un grup de gossos corrents, alguns semblen tenir una actitud salvatge, com si estiguessin a punt d’atacar algú. D’altres semblen figures fantasmals, com si es moguessin per inèrcia, sense saber cap on van. La realitat, però, no la sabem; com sol passar amb l’art, especialment amb el contemporani, hi ha una idea representada que el visitant ha d’acabar d’interpretar, un relat que l’artista proposa però que l’espectador completa.
Chients courants no és l’única obra on Cueco va recórrer al tema dels gossos, ho va fer diverses vegades, des del 1968. En algunes entrevistes ha explicat que es va inspirar en aquest tema per retratar la part salvatge que hi ha en l’ésser humà, també per representar la projecció dels nostres fantasmes, com a persones, potser també com a societat. ¿Són aquests gossos, doncs, una metàfora de la nostra part animal, de la nostra ràbia, de les nostres pors i de la nostra violència sempre preparada per esclatar?
‘The Beauty and the Dummy’, de Peter Klasen.
Podria ser, en efecte, però el quadre admet tantes interpretacions com mirades aplega. Aquesta obra de Cueco es troba a la Fundació Stampflï de Sitges, entitat que ha renovat la seva proposta museística per apropar l’art contemporani als visitants. Ho fa, per una banda, canviant la selecció d’una de les sales principals i, per l’altra, amb una nova exposició d’obres recents del mateix Peter Stämpfli. Al primer dels espais ens trobem amb peces de tretze artistes d’una generació que al París de finals dels anys 50 i principis dels 60 van compartir conceptes i principis. Alguns d’ells van formar part de la Figuració Narrativa, que va considerar les seves imatges com escenes aïllades d’un relat o narració més ampla que animen al visitant a què l’acabi de construir i interpretar.
Així, aquest àmbit de la fundació es presenta com un estímul imaginatiu, una mena de recull d’escenes que reclamen ser dotades d’un significat nou. Hi trobem obres de Gianni Bertini, Mark Brusse, Gérard Fromanger, Jacques Monory, Bernard Rancillac i Cueco, entre altres artistes. La imatge dels gossos conviu aquí amb d’altres, com The Beauty and the Dummy (2008) de Peter Klasen (Lübeck, 1935), un dels fundadors de la Figuració Narrativa, que conté diversos elements característics de la seva obra: la sensualitat de la figura femenina davant un artefacte tecnològic que podria amenaçar aquesta bellesa.
Exposició ‘Vibrances’ amb obres de Peter Stämpfli.
La peça és un contrast entre allò humà i allò tecnològic, entre la calidesa del ser humà i la fredor de la tecnologia. Klasen investiga i retrata el nostre entorn alhora que fa una crítica de la nostra forma de vida, tan homogeneïtzada pel consum massiu de productes industrials. Podem intuir una reflexió que apunta que el que ens fa avançar com a societat potser també ens condemna, o almenys limita la nostra espontaneïtat i diversitat, condiciona la nostra humanitat i creativitat. Però podria ser, novament, que el visitant hi veiés altres coses.
En una altra de les sales hi ha l’exposició de vint-i-una peces recents de Peter Stämpfli fetes amb pintura acrílica: el tema no s’allunya del més característic de la seva obra, el pneumàtic. El que veiem parteix d’una austeritat tècnica i conceptual, en format més reduït, i ens mostra un seguit de formes en blanc i negre que estimulen la percepció del moviment. No debades, l’exposició porta per títol Vibrances, així que cada pintura sembla alimentar aquesta sensació de vibració que abraça tota la sala. El visitant pot deixar-se endur per una experiència purament sensorial o mirar d’aprofundir en l’art que s’hi exposa o en la seva pròpia naturalesa.
