Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Una tarda, Cangrejo —o Grejo o Crustacio o cap o tots alhora— treu a passejar Pintxo, el seu gos, sense sospitar que aquest passeig marcarà el seu futur. Ell té dotze anys i uns pares divorciats que li neguen el món del carrer. Així i tot, quan coneix Jotacé i el Tarado, descobreix un món nou que vol explorar. Es fixa en aquests dos que s’han criat al carrer i que, des dels ulls del protagonista, són lliures. Vol ser com ells. Així, Cangrejo es converteix en un jove que s’allunya de l’escola i viu el món del carrer i els conflictes. Aprèn què són la lleialtat i el lideratge, però també la traïció. I quan arriba al món adult, s’adona que no és millor que el dels adolescents; de vegades, fins i tot és pitjor.
Un tal Cangrejo (Sexto Piso) és la quarta novel·la de Guillermo Aguirre (Bilbao, 1984). Hi explora la vida i obra de Cangrejo des que té dotze anys fins als vint a través de narració i de testimonis de gent que el va conèixer. Es tracta d’una novel·la localitzada al Bilbao dels anys noranta que retrata els aspectes més crus i sòrdids de la ciutat de llavors. També reflecteix el masclisme, la violència i la brutícia en una novel·la d’aprenentatge divertida, però també dura.
La infància se’n va i l’educació sentimental de Cangrejo es gesta segons la llei del carrer. A més, madurar «no era canviar per dins, sinó aparentar per fora.» Ell des de petit se sentia una mascota, però pensava que això no era dolent, ja que significava que algú es preocupava per ell. Ha desenvolupat el seu cos i la seva ment als bancs de la plaça, entre els amics del barri, a un Bilbao que és un personatge més, «una ciutat que ens havia estat entregada per créixer i per enganyar-nos.» En ella, els personatges es mouen i tremolen mentre somien ser altres persones.
Guillermo Aguirre.
A la novel·la, es diu que els crancs són animals creats «per lluitar i resistir» i que venen de les profunditats. Tot i que el protagonista no té el malnom per aquestes raons, podria complir aquestes característiques. Cangrejo intenta sobreviure mentre és testimoni de la violència que s’exerceix contra els altres i contra un mateix i aprèn com és de fals tot. Els personatges d’aquesta novel·la se senten abandonats i per això s’aferren a les coses abandonades. Es mouen per edificis que són com ells, «alguna cosa a mig construir que no pot ser habitada».
Hi ha fills de mares separades i amb pares absents que no han tingut l’oportunitat de ser febles. També hi ha coses que no es poden entendre i són difícils d’oblidar. Al final, tots es pregunten el mateix: quan van quedar enrere aquells dies en què despertaves i les bronques i els problemes del dia anterior s’havien oblidat. Què heretem dels nostres pares. Què absorbim del que ens envolta. Qui té la culpa que avui estiguem aquí i no allà.
Un tal Cangrejo és com els orins de gos als cantons dels carrers, els xiclets enganxats sota el pupitre. És allò que fa mala olor, la brutícia que molesta però que ignorem, que hi és des de fa temps. És la màscara treta i la veritat que enlluerna i fa mal a la vista. Tot això és Un tal Cangrejo, i molt més, ja que es tracta d’una novel·la enlluernadora, aclaparadora en esdeveniments i idees. Una obra que et dóna la mà, abans de res, i et mostra el rastre que deixen certes vides mentre es dessagnen però encara segueixen caminant.
