«La virtut constant mai s’apaga!», diu Sèneca abans de cometre el suïcidi forçós al qual l’empeny Neró, el violent i salvatge emperador romà que no va dubtar a matar les seves mare i esposa per assolir els seus objectius. I poc virtuosa i constant va resultar aquesta L’incoronazione di Poppea signada per Calixto Bieito i Jordi Savall al Liceu, una insatisfactòria barreja entre eurotrash i complacència barroca que, tot i proporcionar imatges de força, no arriba a alçar el vol.
Prometedor era l’inici, amb un trio de divinitats flotants i tiktokers (o de presentadors del canal SX3) que debaten quina de les tres és més poderosa: Fortuna (impagable el gag de les infinites calces que va repartint, com si no hi hagués millor representació del poder econòmic que el de tenir molta roba interior), Amor (representat previsiblement com a arquer cuqui) i Virtut (escassament caracteritzada). Poc després entra Ottone, en un dels highlights de la nit i obrint l’escena amb un Xavier Sabata de gran presència, autoritat i transmetent tot el dolor d’aquest personatge, qui lamenta el rebuig de Poppea i els delits dels quals ella i Neró poden gaudir en parella.
Baixant per una escala il·luminada com si fos un heroi d’un musical de Hollywood, amb les càmeres dirigides a ell i expressant la multiplicitat de sentiments que les melodies de Monteverdi i els textos de Busenello dediquen al personatge, la fusió d’escena i música va funcionar amb especial vigor i va transmetre la noblesa i l’espai emocional del que més tard seria emperador. A continuació, Sabata, tombat sobre la llotja de prosceni canta la frase «apri un balcon Poppea», mostra del talent de Bieito a l’hora de transcendir els límits discursius del teatre, efecte que no per ser ja conegut i recurrent, deixa de tenir valor en el context adequat.
Menys interessant resulta la relació Poppea-Nerone, construïda a partir de pràctiques sexuals masoquistes que no diuen res dels personatges i sonen a cop d’efecte buit. El sexe i la violència no són idees i mostrar-los damunt l’escenari no suposa res estètic, ni de plaer ni de rebuig; les veiem cada dia al carrer, a la vida privada, i ja fa anys que el gènere operístic va incorporar propostes d’aquest tipus al seu llenguatge.
Per tant, Nerone i Poppea caracteritzats únicament com a individus que senten plaer a través del control, el domini, el dolor i el poder, perquè maten després de la còpula, o es pessiguen els mugrons… sona a vell. Per molt que sigui quelcom habitual. La relació entre ambdós personatges pot ser descrita de manera molt més rica, salvatge, poètica o estètica, tal i com es presenten en aquesta producció, són força banals. Pensant en la mort de Lucano: no cal rebentar el cap de ningú amb un tret per a explicar una història.
Té cert impacte visual la recurrència de mostrar els ulls de Neró com un psicòpata d’elit i atractiu (gairebé extret d’American Psycho, la pel·lícula), amb un moviment lleu i repetitiu. Les càmeres treuen tot el partit possible a la mirada d’animal del contratenor David Hansen, elevant el personatge a l’esfera de la violència sublimada; és un èxit rotund el casting d’aquesta Poppea a nivell visual, enhorabona a l’equip que l’ha gestionat. Si buscaven gent que quedés bé en pantalla, ho han aconseguit. I de pantalles n’hi ha, i moltes!
La feina de Sarah Derendinger a càrrec del vídeo té grans encerts i grans fuites: escenes suggeridores (les tres divinitats flotants, el rostre de Sabata o Poppea en un bany d’espuma, mostrant la corona reial), però d’altres prescindibles (Seneca mort a la banyera, Drusila escopint joies o Neró també en una banyera amb sang). Es fa difícil entendre el perquè d’aquestes banyeres: Sèneca sí va morir asfixiat en uns banys termals, però la resta de personatges queden fora d’aquest àmbit. Més enllà de vincular bombolles a favors i l’escuma de la banyera a la corona (de forma semblant) o de l’expressió «bany de sang» per fer referència a les conductes violentes de Neró, no queda clar què uneix tots els personatges en aquesta variable quotidianitat higiènica.
Hi ha una reflexió curiosa, però: Sèneca es pinta el front abans de morir com si hagués rebut l’estigma de la corona d’espines. Una referència al martiri cristià? Pregunta sense resposta. Tornant als vídeos, tampoc és agradable que quedi projectat un rostre a la pantalla gran amb una càmera en ma, la vibració del rostre mareja i la mida de la projecció dificulta encara més que la mirada pugui gaudir de l’escena. Tampoc és agradable l’efecte boomerang que les xarxes socials han fet famós: quan un vídeo acaba i torna a començar, cap enrere: l’efecte visual és del tot menys plaent i només posa en evidència la limitació del material enregistrat.
Menys ric va resultar l’apartat musical, tot i la bona feina de músics com Dani Espasa. La lectura de Jordi Savall va ser bàsica, va mantenir el continu musical, les melodies van esdevenir amb la qualitat que s’esperava i Le Concert des Nations sonava amb uns grans estàndards tímbrics, però la virtut era inconstant i no hi havia màgia a l’hora d’executar una partitura tan rica com la de Monteverdi. En l’àmbit vocal, David Hansen va fer un Nerone poc interessant i cridaner, Julie Fuchs una Poppea més belcantista que barroca (lluny de la sensibilitat de Miah Persson), l’Ottone de Sabata va anar de més a menys, el Seneca de Nahuel di Pierro, tot i el seu timbre atractiu, va transmetre poca autoritat i planta.
En l’aspecte positiu, Magdalena Kožená va triomfar com a Ottavia, Guillem Batllori i Thobela Ntshanyana van ser molt resolutius, la Drusilla de Deanna Breiwick va encandilar amb un timbre seductor, Marcel Beekman i Mark Milhofer van interpretar amb èxit la Nodriu i Arnalta, i la triada de divinitats (amb especial menció d’Irene Mas Salom) van fer un preludi divertit i acompanyen amb solvència tota la resta de l’espectacle.
Per acabar, el tractament infantil de la coronació a base de confeti, globus i canons de paperets queda molt lluny de figures emblemàtiques de l’art, com Félix Gonzalez-Torres, i només aporta un somriure buit. És visualment plaent, sí, però la virtut ha de ser constant, i la posada en escena no ho és. Més enllà de la força amb la qual captiva els primers minuts, a mesura que avança van faltant idees. Malgrat una direcció d’actors formidable (marca Bieito), les idees van diluint-se i es troba a faltar ja no humor, que n’hi ha poc, sinó també gags, que com a mínim enriqueixen l’experiència. La Poppea no hauria de ser mai una conquesta amarga, i l’esperat «Pur ti miro» va sonar desencantat, frívol i prescindible. Per molt confeti que hi posis, si la música no funciona, serà que alguna cosa falla.
