Llegint el llibre de Santiago Rusiñol En Josepet de Sant Celoni (L’Avenç) he sentit una mena d’atracció per una Barcelona que jo no vaig conèixer, però que sovint me l’he trobada en diverses novel·les. És aquella ciutat de finals del segle XIX i principis del XX que veiem a través dels ulls d’un personatge que sobreviu als marges de la societat, fent negocis tèrbols i tripijocs, trepitjant uns carrers, entre el Raval i el Paral·lel, plens de vida i moviment. Espais on coincidien bordells, locals de joc, bars de barri i petits negocis d’aquells de tota la vida, com merceries. La meva atracció (en podríem dir curiositat més aviat) és purament literària, els llibres m’han fet veure amb cert romanticisme una Barcelona que, en el fons, devia ser dura, tret que formessis part d’aquella poderosa burgesia catalana.
En Josepet, el protagonista de la novel·la de Rusiñol, tot i ser fill de Sant Celoni, va a parar a la capital catalana per atzar, després de voltar per diverses ciutats guanyant-se la vida com pot, però gairebé sempre prenent el pèl a la gent per quedar-se amb els seus diners. De tal buc, tal eixam, el seu pare era secretari de l’ajuntament de Sant Celoni i sabia com quedar-se uns diners que no eren seus. El pare, això no obstant, tenia altres plans per al seu fill i el va enviar a Girona, amb els tiets del Josepet, perquè estudiés, però al protagonista el va atraure més tenir la cartera plena de bitllets que el cap ple de ciències.
Fracassada la seva estada a Girona, després de fer-se passar pel seu tiet curandero i esgarrar-li un peu a un pacient, surt cames ajudeu-me i va fent salts de ciutat en ciutat, de negoci en negoci i de patacada en patacada. Fins que arriba a Barcelona. En Josepet és un supervivent, podria ser un personatge de Dickens o un clàssic pícar, i encara que es mou pels baixos fons, ningú li pot retreure que no sàpiga viure intensament. De fet, el que vol el personatge, per sobre de tot, és viure i, a ser possible, viure còmodament (en un moment del relat llegim: «el que havia fet llavors no era viure, era trucar a les portes de la vida»). En Josepet ho fa recorrent un camí d’aventures que Rusiñol ens explica amb la seva característica ironia i sentit de l’humor.
En Josepet de Sant Celoni (1918) no és de les obres més conegudes de l’autor, no ha estat tan editada ni tan estudiada com L’alegria que passa, L’auca del senyor Esteve o, fins i tot, La niña gorda, que tot i ser narrativa, ha passat pel teatre. El cert, però, és que En Josepet de Sant Celoni és una novel·la divertida i molt tendra que diu molt de la personalitat literària de Santiago Rusiñol: de la seva intel·ligència, del seu sentit de l’humor, de la seva finesa i de la seva sensibilitat. Fins i tot un trapella com en Josepet s’estova quan s’enamora. I així ho llegim: «quan l’amor entra en un cor tendre, tanca els ulls i bona nit tingui.»
