Fa anys que, de forma intermitent, he anat seguint aquest autor que, als seus vuitanta anys, acaba de rebre el premi Cervantes. Luis Mateo Díez és un cas singular en el món literari hispànic, amb el seu aspecte de discret Quixot elegant i una mica misteriós que ens pot evocar, fins i tot, una mena de Lampedusa mesetari, un hidalgo convencional. Si no fos que un sentit de l’humor remarcable, que ha manifestat en el brillant discurs amb motiu de la concessió del premi i en diferents entrevistes, li atorga una personalitat singular, allunyada de la suposada seriositat del castellà tòpic, seriós, auster i poc simpàtic.
La concessió del premi m’ha enxampat llegint un dels seus llibres, Los ancianos siderales, del 2020, publicat a Galaxia Gutenberg. El lector precisa, si es vol entrar en el seu món, tan personal, d’unes virtuts que, en el nostre món, no son massa habituals: paciència, constància, tranquil·litat, curiositat i manca de prejudicis perifèrics. Molts dels seus personatges són, com ell mateix ha comentat en ocasions en alguna entrevista, herois del fracàs. Que un autor d’aquest tipus hagi pogut desenvolupar una llarga carrera, amarada de premis de prestigi, és un gran mèrit. Seu, és clar, però també d’una bona part de la societat que ho ha fet possible. I amb novel·les que no són històriques, ni policíaques, ni amb pretensions innovadores excessives. I que es troben més enllà de les modes i les tendències i que pouen en la tradició intel·lectual hispànica més profunda i intemporal, lligada a la cultura de transmissió oral d’altres temps.
A Los ancianos siderales retrobem l’estil de l’autor i retornem als seus paisatges, expressionistes, surrealistes i molt adients a les cobertes que l’editorial tria darrerament per a les seves publicacions. I un munt de frases i reflexions inoblidables i brillants. Més enllà d’uns arguments que, en ocasions, poden semblar gairebé inexistents, ens ensopeguem amb noms originals adjudicats a personatges i indrets. Un conjunt onomàstic que ens evoca una mena de passat enganyadorament ranci o passat de moda. Al capdavall el tema de fons del llibre és la vellesa, tan incòmoda, tan inevitable si no es mor prematurament, la más dura de les dictadures, com cantava Alberto Cortez.
Luis Mateo Díez / Foto: RAE.
Luis Mateo Díez ha creat amb constància un estil molt personal, un món poètic, sovint tan real com la vida quotidiana, embolcallat amb una atmosfera que esdevé sovint protagonista d’uns fets estranys, no sempre comprensibles. El Cavernal és una casa que acull vells, gent gran, com en diem ara. Un edifici atrotinat, marginat per una societat que se’l mira de lluny, com una vergonya. La situació i els fets esdevinguts a les residències de gent gran durant la pandèmia, a tants i tants llocs suposadament civilitzats, dels quals no es parla o es parla molt poc, no estan tan lluny del món surrealista d’aquest Cavernal inquietant i esperpèntic.
A la novel·la trobem un grup de vells entre els quals les ànimes transtornades i els membres d’una singular confraria que viuen intentant copsar els senyals que confirmin un viatge sideral en una nau quimèrica. Un metge tan estrany com els interns se suposa que en té cura. Hi ha fets estranys, desaparicions, morts, fins al punt de què un comissari i un inspector intentaran resoldre els misteris. Tot és tragicòmic, inversemblant, i la prosa de l’autor, esquitxada de refranys i dites, ens evoca la tradició oral i aquest castellà enginyós i magnífic que cada dia costa més de trobar a la literatura actual.
La trama, a partir de la suposada desaparició d’un ocell, a la butxaca d’un dels interns, té poca importància. Com també té poca importància el suposat misteri. Potser per als gustos actuals l’excés de joc lingüístic resulti excessiu en alguns moments. En tot cas l’autor té una àmplia bibliografia a l’abast dels lectors i lectores encuriosits i disposats a entrar en un món no sempre entenedor. Un premi Cervantes ben merescut, per a un autor que sembla restar al marge de modes i innovacions, tot i que és molt innovador. No puc deixar de constatar els pocs Cervantes que, com en el cas d’altres premis, s’ha concedit fins ara a escriptores, o comparar la dotació del premi més important de les lletres castellanes amb els diners que s’amollen, per exemple, en el cas del Planeta. Moltes coses metaliteràries també son surrealistes.
