L’art és una forma d’introspecció, de situar-nos en un punt concret del món que ens envolta i de trobar els fonaments més essencials de la nostra existència. Sovint demanem a l’art aquesta senzillesa, que ens mostri una realitat oberta i accessible, però que, paradoxalment, no som capaços de percebre-la en el nostre dia a dia, rodejats com estem d’estímuls que desvien, o vicien, la nostra mirada. A vegades acudim a l’art, doncs, buscant les evidències que ens portin a renovar el compromís vital que tenim amb nosaltres mateixos.
Aquest sembla ser un dels processos que articulen l’obra de l’artista Fina Miralles (Sabadell, 1950), que s’exposa als Espais Volart, una de les seus de la Fundació Vila Casas, sota el títol Des de més enllà del temps. Les seves pintures prenen com a elements essencials la terra, l’aigua, el paisatge o les flors i ens són mostrats a través d’un recorregut temàtic que pren com a eix el diàleg amb la seva obra escrita recollida en els quatre volums de Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972-2017. Aquesta relació bidireccional entre obra plàstica i escriptura no és només una excusa per activar un discurs expositiu, sinó tot un interessantíssim artefacte artístic que ens situa a nosaltres, els visitants, en una mena de centre gravitacional envoltat d’una sèrie de constel·lacions que van conformant l’univers Miralles.
A Des de més enllà del temps ens trobem amb obres en què el color i les línies conformen paisatges o entitats orgàniques alliberades de formes i interpretacions tancades. Les comissàries de l’exposició, Maia Creus i Maria Lluïsa Faxedas, recullen al catàleg una frase de la investigadora Tamara Díaz molt pertinent: «Miralles no pinta formes, sinó forces.» Així és, les obres presents en aquesta mostra no pretenen contenir una mirada a la realitat visible, sinó a la transcendència invisible de les coses i les experiències. O, com diu la mateixa Miralles, «intensificar el visible per endinsar-se en l’invisible.» Com aconseguir-ho? Simplificant al màxim la intervenció de l’artista.
Detall de l’obra ‘Els ocells perden les plomes quan arriben al sol estiu’ (1986). / Foto de Toni Peñarroya.
En aquesta simplificació el buit -el blanc- cobra una importància capital. Per exemple, veiem en l’exposició un paisatge normand: el color i les línies dels arbres, d’unes tanques, d’una casa (allò visible), obren el camí a l’experiència interior (invisible) d’aquesta percepció. Per cert, interessant aprofitar que als Espais Volart l’exposició de Fina Miralles conviu amb la de la pintora Maria Girona, on també hi ha un paisatge normand, reduït, encara que d’una altra manera, a les seves forces més essencials).
En altres obres Miralles ens presenta una sèrie de variacions sobre un mateix paisatge, segons la posició dels elements de la natura, un exercici no només artístic, sinó també espiritual. Els paisatges són viscuts, sentits i finalment imaginats, tal com diuen les comissàries de la mostra. El nivell de transcendència que abraça l’obra de Miralles va, però, molt més enllà, s’enlaira cap als ens celestials i es capbussa contínuament en l’aigua, com a símbol de fertilitat, sovint presentada com un mar habitat per sirenes. Diversos éssers simbòlics, mitològics i místics es troben en aquest recorregut.
Les seves paraules ressonen en un dels àmbits de l’exposició: «s’ha perdut la unió mística amb la vida, jo ja no soc d’aquest món.» Un abandonament que activa un retrobament. L’obra de Miralles -marcada per un viatge que va fer el 1983 per Amèrica del Sud- vol estar fora dels marges del convencionalisme i l’academicisme, vol ser una experiència i una expressió lliures, més enllà del temps, com diu el títol. Aquesta exposició és una immillorable oportunitat de conèixer una artista que a través de diverses tècniques i disciplines, copsa la transcendència espiritual de l’art i de la vida.
