Al Palau Martorell, un espai relativament nou, situat en un indret emblemàtic, es presenta una exposició dedicada a Marc Chagall, amb un bon nombre d’obra seva, pictòrica i gràfica, que es podrà visitar fins al mes de març. Chagall (Bielorrúsia, 1887-França, 1985) és avui un artista reconegut, amb moltes influències però amb una obra personal i un estil propi, fàcil de reconèixer però inclassificable. Chagall defuig etiquetes, beu en moltes fonts però acaba per ser tan sols ell mateix.
L’exposició porta per nom El color dels somnis i és que el color és molt present a l’obra de l’artista, tot i que es poden veure peces i aiguaforts en blanc i negre. Va viure molts anys, va patir totes les tragèdies i trasbalsos del segle XX i l’exposició s’estructura en seccions dedicades als grans temes que el van inquietar i motivar. Records de la infantesa, amb el pes de les tradicions russes i jueves, moltes referències a la seva espiritualitat, presents a les imatges relacionades amb la Bíblia, amb unes quantes dedicades al llibre de l’Èxode, l’amor, els animals, els espais estimats, la vida, en definitiva, en totes les seves manifestacions internes i externes.
Malgrat els problemes amb els quals es va ensopegar va ser un home vital, optimista, fascinat pel circ, per la ciutat de París, que el va acollir, i també, de forma recurrent, hi trobem moltes referències al sentiment amorós, que donava sentit a la vida i l’art i que explica l’esclat de color que sura, per exemple, en els seus rams de flors. En ell hi van haver dues guerres, molts viatges, un llarg exili, antisemitisme, desarrelament però també amor al món i la seva gent. Un món pel qual es va moure, de grat o per necessitat, per instal·lar-se de forma definitiva a prop de la Mediterrània. Per damunt de les tragèdies del segle XX l’obra de Chagall traspua esperança.
En els darrers anys s’han dedicat al pintor diferents exposicions. A nivell personal encara tinc molt viu el moment en el qual, al Museu de Tossa, lloc on va fer algunes estades, em vaig ensopegar per primera vegada amb ell, gràcies al seu extraordinari violinista celestial. Molt important és també, a l’exposició, la part amb les il·lustracions dedicades a la totalitat de faules de La Fontaine.
En l’aspecte amorós cal evocar la figura de Bella, primera esposa i musa del pintor fins la seva mort prematura, l’any 1944. Tots dos sentien l’amor com una força que els donava suport davant dels problemes de la vida. La pintura de Chagall és plena de símbols recurrents però potser resultaria equívoc voler fer massa interpretacions i cercar significats que poden ser variables segons els ulls que contemplen les imatges. Chagall és vida, color i optimisme, malgrat els seus problemes i les moltes complicacions de la seva vida. Fins i tot a qui no entusiasmi, d’entrada, l’obra del pintor, és possible que acabi per no poder defugir la fascinació que provoquen, en molts casos, les seves imatges i els seus escenaris.
