Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Reconec que un cop acabo Les possessions (Anagrama/Libros del Asteroide), amb certa tristesa m’adone de la veracitat interna del relat, de com pensen certes elits socials i de com la classe baixa i mitjana-baixa ensopeguem un i altre cop en pensar que la corrupció passarà factura política i social. Això no obstant, el llibre ha resultat una dolça taronja que, tan desgranada com en el seu conjunt, esdevé una història plena de dolçor, crítiques i reflexions.
La primera virtut de Llucia Ramis és la forma amb la qual presenta i caracteritza tots els personatges. No hi ha cap que em sobri, tots aporten el seu gra de sorra per fer-nos pensar o desenvolupar de mica en mica la història. En primer lloc, la protagonista, una periodista d’idees clares, amb feina a Barcelona però el cor a Mallorca. En ella podem observar durant tota l’obra cert nivell de frustració en veure com la carrera de periodista, malgrat que li atorga un bon nivell social no va acompanyada per una remuneració econòmica que li permetai deslligar-se de contractes de lloguer i fent que no pugui tenir una certa estabilitat. Al seu voltant hi ha dues figures que sempre l’acompanyen, en Marcel, un periodista destacat a qui ella idolatra i del qual està profundament enamorat; i l’Ivan, un company a la redacció, el seu segon amor.
La història gira al voltant d’un esdeveniment que marca la vida de la protagonista i de la seva família: el suïcidi de Benito Vasconcelos després d’assassinar la seva dona i al seu fill. Vasconcelos era un empresari molt conegut, de gran poder adquisitiu que, com molts altres, va fer fortuna d’una forma diguem-ne, poc ètica. Amb requalificacions, diners en negre i caixes en B, aquest personatge fa de prototip de persona tant corrupta com estimada. En un moment de penúria econòmica provocada pels deutes, aquest escriu una sèrie de cartes inculpant a noms de gran pes dintre de la societat i, dies més tard, se suïcida després de matar amb una pistola a cada mà a la seua dona i al seu fill. Un d’aquests noms coneguts, amic i soci de l’assassí és l’avi de la nostra protagonista, qui veu quelcom obscur en els negocis del seu avi.
El relat té tres línies narratives, en diferents anys, que teixeixen una teranyina de successos que l’autora enllaça amb gran efectivitat. En primer lloc, la periodista viatja a Palma com a conseqüència d’una espiral de bogeria del seu pare, qui passa de ser un docent a un “reporter” en una baralla continua contra els delictes urbanístics a Palma. Alhora, fa de consellera matrimonial entre els seus pares. La seva mare, infeliç i sense il·lusió, tracta de suportar els comportaments narcisistes i egoistes del seu marit, al qui suporta per llàstima. Al mateix temps, la periodista es retroba en Marcel, el seu primer gran amor i el qui li fa perdre el cap amb unes poques paraules. Una tercera línia —la més interessant— la veiem en la recerca d’informació sobre el suïcidi de l’empresari i ex soci del seu avi, al 1993. En aquesta espiral de conspiració, records i melancolia, Llucia Ramis ens dóna mil motius que consoliden haver guanyat el Premi Anagrama de Novel·la.
Ja deixant de banda l’argument, l’estil que empra l’escriptora mallorquina és magnífic. Entremig de les històries, veiem crítiques sobre temes de gran transcendència que, avui en dia, continuen essent motiu de reflexió. L’autora dibuixa el periodisme com un món molt competitiu, on et trobes sovint a soles, envoltada de voltors carronyers i on tothom tracta de trepitjar-te. A més a més, temes com la corrupció, l’explotació de la geografia mallorquina i l’especulació immobiliària són ben presents durant tot el llibre, cosa que, per desgràcia, el farà d’increïble actualitat tot i que passin els anys, perquè, com reflecteixen certs personatges, cada cop és més difícil pensar que la gent canvia. Un aire fresc, lleuger i interessant envolta aquesta lectura, feu-me’n cas, no us oblideu d’aquest llibre, us donarà una bona sorpresa.
